Vickie_Hoppe
New member
- Registrado
- 27 Sep 2024
- Mensajes
- 45
“És tan evident que Catalunya és una merda que vaig fer una llista de coses que són una merda i Catalunya hi surt dues vegades”. Aquest és un dels dos-cents acudits que recull Ejaculant diarrea (Males Herbes), una recopilació de les vinyetes que Roger Pelàez (la Roca del Vallès, 1972) reparteix en fullets a l’entrada de l’espectacle de stand-up homònim que, des de fa més de set anys, forma part de la programació de L’Antic Teatre. Pelàez també és un dels impulsors del pòdcast Maximum clatellot i cantant del grup de punk Zombi Pujol. Després d’Hegemonia persecutòria, El Procés explicat als idiotes i Una pandèmia d’estar per casa, Pelàez torna a les llibreries amb un títol que explora els límits de l’humor seguint la seva estratègia habitual: endossar-hi una càrrega de nitroglicerina.
PREGUNTA. Un dels personatges d’Ejaculant diarrea diu: “Hi ha tantes coses per reivindicar que no em queda temps per fer xistes”. Alguna vegada has tingut problemes per fer conviure el teu compromís polític i el sentit de l’humor?
RESPOSTA. Problemes, no, però sempre estàs en terra de ningú. Perquè per als humoristes ets massa politiquero, i per als polítics ets un xitxarel·lo addicte a la barrila barata que no es pot prendre seriosament ni a si mateix. Però, vaja, me la rebufa. Has de buscar aquest equilibri entre no acabar fotent pena per voler fer riure i no acabar fotent cara de cagarina per fer-te el transcendental.
P. Un cop que el vaig entrevistar, el dibuixant de còmics Miguel Brieva em va dir que l’humor, eminentment, té una naturalesa destructiva. Hi estàs d’acord?
R. Té una naturalesa destructiva, evidentment. Però jo crec que l’humor que utilitzo és bàsicament autodefensa. Hi ha tot d’agressors que et volen vendre motos, discursos, estils de vida i merdes amb patates, i tu els has d’aturar els peus, perquè se’t foten a casa o dins teu i et converteixen en un titella de plastilina. Una desferra humana sense criteri, a mercè dels seus capricis i les seves bajanades. Un esclau del producte. Un adorador de líders infantils, paranoides i cocaïnòmans. L’humor actua de defensa contra tot això. Ells tenen el poder, els jutges, la policia, la Constitució, les televisions, els feixistes; ells tenen els feixistes, i nosaltres tenim fer xistes. Xistes que els destrueixin.
P. “Ja no recordeu aquells temps en què les famílies del poble baixaven un dissabte en comunitat a Barcelona per anar a El Corte Inglés a comprar una tapa de vàter nova?”. Creus que la nostàlgia es pot posar al servei d’una cosa diferent del reaccionarisme?
R. La nostàlgia no serveix absolutament per a res. Evocar un suposat passat gloriós o llegendari és fer-se palles amb la mà plena de xinxetes contra el vent. Tant se val si enyores Franco, l’EGB o Bola de drac: la nostàlgia és memòria que paralitza. Jo estic a favor de la memòria a seques, que és evocar el passat per projectar-lo cap al present i cap al futur. Parlar del passat per arrebossar-s’hi com un porc al fang no porta enlloc i suposa donar per fet que les coses no poden ser millors del que eren en aquell moment. I sí que poden ser-ho.
P. A Ejaculant diarrea, un personatge que ja no trempa perquè la seva dona té millor sou que ell, deixa anar: “Tot el que guanya de més la meva dona ens ho gastem en psiquiatres per a mi”. Sota la bafarada, hi afegeixes: “Noves masculinitats!”.
R. No me’n ric, de les noves masculinitats, em ric de les masculinitats ràncies, de la gent que se sent tan i tan amenaçada pel feminisme. Com si el feminisme fos una amenaça. Els mitjans també parlen repetidament en el mateix to dels immigrants, dels okupes… M’hi pixo i m’hi cago. Per què ha de significar una amenaça per a mi que les dones reclamin igualtat i respecte? Si és just el que vull per a les dones. I per a tothom. No vull ser tan cutre d’aprofitar cap dels avantatges, els abusos, que la societat patriarcal em convida a fer tota l’estona. No vull estiregassar la broma aquesta de fer veure que vivim en igualtat, quan és més que evident que és una mentida absoluta. Només un idiota vol viure en una societat on les dones són tractades com merda només perquè a ell li paguen 20 euros més al dia.
P. Amb Zombi Pujol, el teu grup, dediqueu la cançó ‘Ni podem, ni volem’ a Podemos. Per què et genera aquesta animadversió, l’esquerra a l’esquerra del PSOE?
R. En principi no suporto l’esquerra institucional, perquè no crec en la via institucional. Crec que la institució ofereix un debat amb un marc que invalida qualsevol cosa que es vulgui proposar des de l’esquerra. Un marc de fals debat. També és cert que hi ha gent lluitant per la via institucional que realment hi va de bones i que mira d’aconseguir el que es pugui. Doncs mira, tu: que facin! Si és per arrencar quatre duros que acabarien anant a l’extrema dreta —el 89% dels partits que hi ha actualment ho són—, doncs endavant amb el tema.
P. A Zombi Pujol feu música punk. Per què creus que primeres espases del moviment com Johnny Rotten o Marky Ramone s’han tornat conservadors?
R. Tampoc soc un superexpert en punk, però per a mi ni l’un ni l’altre són primeres espases del punk. De fet, jo entenc precisament el punk com un moviment on no hi ha i no hi ha d’haver primeres espases. Entenc que quan et fas iaio repapieges, i si tens quatre xavos sempre és molt fàcil que et tornin un idiota feixista dient-te que vindran els xinesos i els gais amb bicicleta a prendre-te’ls. Fot-te’ls pel cul, els teus diners.
P. Tornem a Ejaculant diarrea. La publicació és, bàsicament, un còmic. Parla’m de les teves influències; jo hi veig molt Johnny Ryan i molt Kaz.
R. Els tres volums del Submundo (Autsaider) de Kaz em semblen del millor que s’ha editat en tebeos en els últims 15 anys. Johnny Ryan no l’he llegit gaire. Crec que una influència fonamental per a mi és la primera encarnació de la revista Makoki; és la meva Bíblia. Gallardo i Mediavilla, Martí, Vallès, Xavi Soler, Pàmies, Simónides, Pons, Nazario… Després també hi ha els primers El Víbora o el TMEO. En català, sempre m’han fascinat Cul de sac, Papitu, El Bé Negre. Autors com Apa, Xavier Nogués o Francesc Trabal també són referents absoluts. Que no vull dir que m’hi assembli: vull dir que intento imitar-los, amb més pena que glòria.
P. “L’única cosa que no és fantasia de les pel·lis d’en Batman és que els alcaldes sempre són imbècils”. Un dels guionistes més esbojarrats que ha tingut Batman és Grant Morrison, un autor que, em consta, t’interessa molt.
R. Val a dir que mai no sé qui m’agrada més, si Alan Moore o Grant Morrison. Tots dos són enormes i tenen obres absolutament al·lucinants, que combinen amb coses que són una merda carregosa i insofrible. De Grant Morrison els que més m’agraden són El asco i Nameless, però si només en vols llegir un llibre, evidentment, que sigui Los invisibles.
P. Monologuistes amb qui comparties micròfon a El Soterrani han acabat a l’aixopluc de Minoria Absoluta, la productora de Toni Soler, a qui dediques un parell d’acudits al llibre. L’has rebutjada o no t’ha arribat mai, una oferta dels mitjans mainstream?
R. Vaig anar un parell de cops a El Soterrani, i el segon cop la gran majoria del públic eren de TV3. Es va crear una situació estranya i tensa, i em vaig sentir una mica com l’Eugenio actuant per Pinochet, salvant les distàncies. La meva mànager em va prohibir taxativament tornar-hi. Tot i això, crec que molta gent d’El Soterrani haurien de tenir programa propi a TV3, o inclús fer-ne la programació. El que passa és que els de la “generació embús” els han dit: “Us acceptem només com a col·laboradors”, i en això estan. Charlie Pee i Oye Sherman haurien de dirigir la CCMA, Catalunya seria un lloc molt millor. No m’ha arribat cap oferta i no l’he rebutjada perquè no m’ha arribat; encara que dubto que la meva mànager l’acceptés. Així que res: tuguris fins que em mori.
P. En un altre dels acudits parles de les polèmiques literàries, i defineixes els escriptors que les protagonitzen com a “tristos capullos”. A banda d’aquestes picabaralles, quins altres distintius et grinyolen del sistema literari català?
R. No és el sistema literari català, el que em grinyola. Em grinyola aquest encaparrament de certs mitjans, certes productores i formacions polítiques de vendre la cultura catalana com una unitat de pulcres escolanets clenxinats arribistes i panxacontents. Aplicar aquest reduccionisme convergent a una cultura salvatge i indomesticada com és la catalana em sembla que l’està portant al llindar de l’extinció. La cultura catalana no són tota aquesta colla de llepats refistolats. La cultura catalana és plena de garrulos indòmits i de noies en peu de guerra, que no paren de crear en català coses esgarrifoses que si les sentissis o llegissis abandonaries el teu lloc de treball, la teva classe social i la teva construcció de gènere i aniries amb ells i elles a emboscar-te a la bardissa.
P. La llibretera Isabel Sucunza, de La Calders, un cop va piular que tenies molta mà amb la canalla; que eres un molt bon pare. Com és pujar canalla amb una inclinació tan orientada al caos i al rebuig a l’autoritat com la que traspua la teva obra?
R. Bé, la canalla es cria sola, eh? Tu no has de fer-hi gaire. De fet, com menys hi facis, millor. A l’escola aprenen a odiar l’autoritat, mirant el mòbil aprenen a detectar els gilipolles, i escoltant la ràdio saben el que no han de dir i les músiques que no han de respectar; amb això n’hi ha prou. I és veritat que potser el caos no és el lloc adequat on pujar la canalla, però també és veritat que el caos només es cura amb més caos. Bé, m’ho acabo d’empescar; per si de cas, no ho proveu. O proveu-ho. Tant se val.
Seguir leyendo
PREGUNTA. Un dels personatges d’Ejaculant diarrea diu: “Hi ha tantes coses per reivindicar que no em queda temps per fer xistes”. Alguna vegada has tingut problemes per fer conviure el teu compromís polític i el sentit de l’humor?
RESPOSTA. Problemes, no, però sempre estàs en terra de ningú. Perquè per als humoristes ets massa politiquero, i per als polítics ets un xitxarel·lo addicte a la barrila barata que no es pot prendre seriosament ni a si mateix. Però, vaja, me la rebufa. Has de buscar aquest equilibri entre no acabar fotent pena per voler fer riure i no acabar fotent cara de cagarina per fer-te el transcendental.
P. Un cop que el vaig entrevistar, el dibuixant de còmics Miguel Brieva em va dir que l’humor, eminentment, té una naturalesa destructiva. Hi estàs d’acord?
R. Té una naturalesa destructiva, evidentment. Però jo crec que l’humor que utilitzo és bàsicament autodefensa. Hi ha tot d’agressors que et volen vendre motos, discursos, estils de vida i merdes amb patates, i tu els has d’aturar els peus, perquè se’t foten a casa o dins teu i et converteixen en un titella de plastilina. Una desferra humana sense criteri, a mercè dels seus capricis i les seves bajanades. Un esclau del producte. Un adorador de líders infantils, paranoides i cocaïnòmans. L’humor actua de defensa contra tot això. Ells tenen el poder, els jutges, la policia, la Constitució, les televisions, els feixistes; ells tenen els feixistes, i nosaltres tenim fer xistes. Xistes que els destrueixin.
P. “Ja no recordeu aquells temps en què les famílies del poble baixaven un dissabte en comunitat a Barcelona per anar a El Corte Inglés a comprar una tapa de vàter nova?”. Creus que la nostàlgia es pot posar al servei d’una cosa diferent del reaccionarisme?
R. La nostàlgia no serveix absolutament per a res. Evocar un suposat passat gloriós o llegendari és fer-se palles amb la mà plena de xinxetes contra el vent. Tant se val si enyores Franco, l’EGB o Bola de drac: la nostàlgia és memòria que paralitza. Jo estic a favor de la memòria a seques, que és evocar el passat per projectar-lo cap al present i cap al futur. Parlar del passat per arrebossar-s’hi com un porc al fang no porta enlloc i suposa donar per fet que les coses no poden ser millors del que eren en aquell moment. I sí que poden ser-ho.
P. A Ejaculant diarrea, un personatge que ja no trempa perquè la seva dona té millor sou que ell, deixa anar: “Tot el que guanya de més la meva dona ens ho gastem en psiquiatres per a mi”. Sota la bafarada, hi afegeixes: “Noves masculinitats!”.
R. No me’n ric, de les noves masculinitats, em ric de les masculinitats ràncies, de la gent que se sent tan i tan amenaçada pel feminisme. Com si el feminisme fos una amenaça. Els mitjans també parlen repetidament en el mateix to dels immigrants, dels okupes… M’hi pixo i m’hi cago. Per què ha de significar una amenaça per a mi que les dones reclamin igualtat i respecte? Si és just el que vull per a les dones. I per a tothom. No vull ser tan cutre d’aprofitar cap dels avantatges, els abusos, que la societat patriarcal em convida a fer tota l’estona. No vull estiregassar la broma aquesta de fer veure que vivim en igualtat, quan és més que evident que és una mentida absoluta. Només un idiota vol viure en una societat on les dones són tractades com merda només perquè a ell li paguen 20 euros més al dia.
P. Amb Zombi Pujol, el teu grup, dediqueu la cançó ‘Ni podem, ni volem’ a Podemos. Per què et genera aquesta animadversió, l’esquerra a l’esquerra del PSOE?
R. En principi no suporto l’esquerra institucional, perquè no crec en la via institucional. Crec que la institució ofereix un debat amb un marc que invalida qualsevol cosa que es vulgui proposar des de l’esquerra. Un marc de fals debat. També és cert que hi ha gent lluitant per la via institucional que realment hi va de bones i que mira d’aconseguir el que es pugui. Doncs mira, tu: que facin! Si és per arrencar quatre duros que acabarien anant a l’extrema dreta —el 89% dels partits que hi ha actualment ho són—, doncs endavant amb el tema.
P. A Zombi Pujol feu música punk. Per què creus que primeres espases del moviment com Johnny Rotten o Marky Ramone s’han tornat conservadors?
R. Tampoc soc un superexpert en punk, però per a mi ni l’un ni l’altre són primeres espases del punk. De fet, jo entenc precisament el punk com un moviment on no hi ha i no hi ha d’haver primeres espases. Entenc que quan et fas iaio repapieges, i si tens quatre xavos sempre és molt fàcil que et tornin un idiota feixista dient-te que vindran els xinesos i els gais amb bicicleta a prendre-te’ls. Fot-te’ls pel cul, els teus diners.
P. Tornem a Ejaculant diarrea. La publicació és, bàsicament, un còmic. Parla’m de les teves influències; jo hi veig molt Johnny Ryan i molt Kaz.
R. Els tres volums del Submundo (Autsaider) de Kaz em semblen del millor que s’ha editat en tebeos en els últims 15 anys. Johnny Ryan no l’he llegit gaire. Crec que una influència fonamental per a mi és la primera encarnació de la revista Makoki; és la meva Bíblia. Gallardo i Mediavilla, Martí, Vallès, Xavi Soler, Pàmies, Simónides, Pons, Nazario… Després també hi ha els primers El Víbora o el TMEO. En català, sempre m’han fascinat Cul de sac, Papitu, El Bé Negre. Autors com Apa, Xavier Nogués o Francesc Trabal també són referents absoluts. Que no vull dir que m’hi assembli: vull dir que intento imitar-los, amb més pena que glòria.
P. “L’única cosa que no és fantasia de les pel·lis d’en Batman és que els alcaldes sempre són imbècils”. Un dels guionistes més esbojarrats que ha tingut Batman és Grant Morrison, un autor que, em consta, t’interessa molt.
R. Val a dir que mai no sé qui m’agrada més, si Alan Moore o Grant Morrison. Tots dos són enormes i tenen obres absolutament al·lucinants, que combinen amb coses que són una merda carregosa i insofrible. De Grant Morrison els que més m’agraden són El asco i Nameless, però si només en vols llegir un llibre, evidentment, que sigui Los invisibles.
P. Monologuistes amb qui comparties micròfon a El Soterrani han acabat a l’aixopluc de Minoria Absoluta, la productora de Toni Soler, a qui dediques un parell d’acudits al llibre. L’has rebutjada o no t’ha arribat mai, una oferta dels mitjans mainstream?
R. Vaig anar un parell de cops a El Soterrani, i el segon cop la gran majoria del públic eren de TV3. Es va crear una situació estranya i tensa, i em vaig sentir una mica com l’Eugenio actuant per Pinochet, salvant les distàncies. La meva mànager em va prohibir taxativament tornar-hi. Tot i això, crec que molta gent d’El Soterrani haurien de tenir programa propi a TV3, o inclús fer-ne la programació. El que passa és que els de la “generació embús” els han dit: “Us acceptem només com a col·laboradors”, i en això estan. Charlie Pee i Oye Sherman haurien de dirigir la CCMA, Catalunya seria un lloc molt millor. No m’ha arribat cap oferta i no l’he rebutjada perquè no m’ha arribat; encara que dubto que la meva mànager l’acceptés. Així que res: tuguris fins que em mori.
P. En un altre dels acudits parles de les polèmiques literàries, i defineixes els escriptors que les protagonitzen com a “tristos capullos”. A banda d’aquestes picabaralles, quins altres distintius et grinyolen del sistema literari català?
R. No és el sistema literari català, el que em grinyola. Em grinyola aquest encaparrament de certs mitjans, certes productores i formacions polítiques de vendre la cultura catalana com una unitat de pulcres escolanets clenxinats arribistes i panxacontents. Aplicar aquest reduccionisme convergent a una cultura salvatge i indomesticada com és la catalana em sembla que l’està portant al llindar de l’extinció. La cultura catalana no són tota aquesta colla de llepats refistolats. La cultura catalana és plena de garrulos indòmits i de noies en peu de guerra, que no paren de crear en català coses esgarrifoses que si les sentissis o llegissis abandonaries el teu lloc de treball, la teva classe social i la teva construcció de gènere i aniries amb ells i elles a emboscar-te a la bardissa.
P. La llibretera Isabel Sucunza, de La Calders, un cop va piular que tenies molta mà amb la canalla; que eres un molt bon pare. Com és pujar canalla amb una inclinació tan orientada al caos i al rebuig a l’autoritat com la que traspua la teva obra?
R. Bé, la canalla es cria sola, eh? Tu no has de fer-hi gaire. De fet, com menys hi facis, millor. A l’escola aprenen a odiar l’autoritat, mirant el mòbil aprenen a detectar els gilipolles, i escoltant la ràdio saben el que no han de dir i les músiques que no han de respectar; amb això n’hi ha prou. I és veritat que potser el caos no és el lloc adequat on pujar la canalla, però també és veritat que el caos només es cura amb més caos. Bé, m’ho acabo d’empescar; per si de cas, no ho proveu. O proveu-ho. Tant se val.
Seguir leyendo
Cargando…
elpais.com