cielo.oconnell
New member
- Registrado
- 27 Sep 2024
- Mensajes
- 45
La posteritat té sempre un component d’atzar. No és només que la història l’escriguin els vencedors, és que, a més, sovint les modes, les fílies i les fòbies hi juguen el seu paper. No és estranya, per tant, la freqüència amb què des de la taula de novetats se’ns interpel·la amb hams com “el cas desconegut”, “l’autèntic protagonista”, “la història mai contada”, etc. I les subcultures juvenils han estat víctimes propícies d’aquesta invisibilització, sigui pel seu caràcter efímer —la joventut es cura amb l’edat—, sigui per la incomprensió dels acadèmics adults vers mons que els són especialment aliens.
En el cas dels skinheads autòctons, s’hi va sumar el biaix sensacionalista politicoperiodístic que va afavorir la confusió de la part —els violents rapats feixistes— amb el tot —una estirp diversa, d’ideologies contraposades i d’uns orígens internacionals tamisats per les idiosincràcies locals. L’esteriotip es va imposar perquè encaixava en el prejudici i cada agressió violenta, cada nova imatge amb parafarnàlia nazi i cada nou akelarre als camps de futbol jugava a favor de la profecia autocomplerta.
El fenomen, però, trascendeix l’estricta crònica negra, i una mirada més atenta hi sap veure una complexitat d’influències que s’escampa a camps tan diversos com l’estètica juvenil, la música, la cultura underground, el món dels fanzins o el futbol. I, com destaca l’escriptor Kiko Amat en el pròleg, no hi ha cap guia millor d’aquest submon que Carles Viñas (Vila de Gràcia, 1972). Professor a la Universitat de Barcelona, aquest historiador curat d’espants ja va dedicar-hi la tesi doctoral el 2013 i compta amb una llarga llista de treballs en què s’inclou el recent Skinheads. Historia global de un estilo (Bellaterra, 2022), que funciona com a marc general d’aquest nou títol.
Rapats —publicat també en castellà, i amb ja dues edicions en cada llengua— es presenta, com s’avança al subtítol, com Una història de la subcultura skinhead autòctona, desplegada en tres parts. La primera repassa l’evolució històrica des del primer skinhead francès arribat a Catalunya el 1980 amb la bona nova britànica, la pacífica convivència posterior amb tribus urbanes prèvies especialment a Barcelona, l’expansió per Espanya amb concrecions pròpies a cada lloc (Madrid, País Basc i València, sobretot), l’aparició encegadora dels nuclis feixistes, les reaccions contràries (sharp, rash...) i la decadència a mans de la mercantilització de la seva estètica.
En segon lloc, Viñas s’interessa per la projecció musical del fenomen, des d’uns orígens compartits amb d’altres estils fins a l’eclosió de formats propis, amb derivades neonazis però també amb acostaments a altres ideologies i nacionalismes, com podria ser el rock radical basc. Bandes mítiques com Decibelios o Kortatu, però també entorns propers com festivals, publicacions i emissores diverses, posen en relleu el bagatge i l’herència dels “rapats” a finals de segle XX —explicitat a l’epíleg signat pel músic Fermin Muguruza. La tercera part no evita tractar dues de les qüestions més cridaneres: els vincles futbolístics i ideològics. El retrat final és tan ric com complet i, un cop més, ens demostra que la història demana complexitat.
Seguir leyendo
En el cas dels skinheads autòctons, s’hi va sumar el biaix sensacionalista politicoperiodístic que va afavorir la confusió de la part —els violents rapats feixistes— amb el tot —una estirp diversa, d’ideologies contraposades i d’uns orígens internacionals tamisats per les idiosincràcies locals. L’esteriotip es va imposar perquè encaixava en el prejudici i cada agressió violenta, cada nova imatge amb parafarnàlia nazi i cada nou akelarre als camps de futbol jugava a favor de la profecia autocomplerta.
El fenomen, però, trascendeix l’estricta crònica negra, i una mirada més atenta hi sap veure una complexitat d’influències que s’escampa a camps tan diversos com l’estètica juvenil, la música, la cultura underground, el món dels fanzins o el futbol. I, com destaca l’escriptor Kiko Amat en el pròleg, no hi ha cap guia millor d’aquest submon que Carles Viñas (Vila de Gràcia, 1972). Professor a la Universitat de Barcelona, aquest historiador curat d’espants ja va dedicar-hi la tesi doctoral el 2013 i compta amb una llarga llista de treballs en què s’inclou el recent Skinheads. Historia global de un estilo (Bellaterra, 2022), que funciona com a marc general d’aquest nou títol.
Rapats —publicat també en castellà, i amb ja dues edicions en cada llengua— es presenta, com s’avança al subtítol, com Una història de la subcultura skinhead autòctona, desplegada en tres parts. La primera repassa l’evolució històrica des del primer skinhead francès arribat a Catalunya el 1980 amb la bona nova britànica, la pacífica convivència posterior amb tribus urbanes prèvies especialment a Barcelona, l’expansió per Espanya amb concrecions pròpies a cada lloc (Madrid, País Basc i València, sobretot), l’aparició encegadora dels nuclis feixistes, les reaccions contràries (sharp, rash...) i la decadència a mans de la mercantilització de la seva estètica.
En segon lloc, Viñas s’interessa per la projecció musical del fenomen, des d’uns orígens compartits amb d’altres estils fins a l’eclosió de formats propis, amb derivades neonazis però també amb acostaments a altres ideologies i nacionalismes, com podria ser el rock radical basc. Bandes mítiques com Decibelios o Kortatu, però també entorns propers com festivals, publicacions i emissores diverses, posen en relleu el bagatge i l’herència dels “rapats” a finals de segle XX —explicitat a l’epíleg signat pel músic Fermin Muguruza. La tercera part no evita tractar dues de les qüestions més cridaneres: els vincles futbolístics i ideològics. El retrat final és tan ric com complet i, un cop més, ens demostra que la història demana complexitat.
Seguir leyendo
Cargando…
elpais.com