Ulises_Turner
Member
- Registrado
- 27 Sep 2024
- Mensajes
- 60
Avui dia, la memòria democràtica està molt consolidada políticament, social i institucional. Tant a Europa com a Espanya i Catalunya, s’han promulgat lleis i s’han creat organismes per impulsar polítiques memorialístiques. La memòria compta avui amb espais als mitjans, als discursos polítics i fins i tot a les plataformes de streaming. Els que reivindiquem des de fa temps els principis de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició podem dir amb satisfacció que estem guanyant.
Però, precisament per això, el moment actual comporta riscos. L’autocomplaença i la inèrcia poden danyar la cultura de la memòria i el seu potencial transformador, i per tant, que necessitem més reflexió crítica. El llarg silenci del passat i la manca de justícia i reparació no haurien d’evitar que, des de l’àmbit acadèmic, polític i associatiu, fem una revisió i una actualització dels discursos i les reivindicacions per evitar que la sacralització del passat o el transplantament acrític d’experiències foranes converteixin la memòria en una arma de confrontació política o, pitjor encara, en un ornament poc útil per a la societat.
És cert que les circumstàncies del nostre país són molt particulars. Tot i que s’hi desenvolupen polítiques de memòria des de fa almenys 30 anys, el fet que no hi hagués judicis penals té implicacions importants. Entre d’altres efectes, fa que encara hi hagi demandes que s’han de satisfer. Però si bé el pas del temps no esborra les injustícies, sí que ens obliga a repensar els conceptes de reparació i de justícia si volem que siguin realitzables.
Importar acríticament discursos i experiències d’altres latituds i altres moments històrics ―Alemanya el 1946 o l’Argentina als anys vuitanta― no només xoca amb principis elementals del dret, sinó que comporta el risc de treure a la memòria el seu potencial emancipador en situar la utopia en el passat i no pas en el futur. No s’ha de renunciar a la justícia, però aquesta s’ha d’adaptar al moment actual. Buscar en l’espai el que es va perdre en el temps (Amos Oz) pot generar titulars cridaners, però aquest no hauria de ser l’objectiu de ningú.
Necessitem també una reflexió sobre la dimensió política de la memòria. Durant molt de temps, la memòria ha estat bandera dels moviments d’esquerres hereus de l’antifranquisme, que van mantenir la flama de la justícia i la veritat durant els anys vuitanta i noranta. Però ara estem en un altre moment que reclama obrir-ne l’espectre polític i ciutadà per reforçar i ampliar consensos, també amb la dreta democràtica, que té memòria, encara que no la reivindiqui.
Avui l’ús de la memòria com a arma de combat resulta contraproduent perquè l’empetiteix i, el que és més greu, posa en perill la seva transmissió a les noves generacions. Ja hem vist a Alemanya, al Brasil i a Israel que la memòria, si no s’actualitza i s’obre, no només no ajuda a prevenir l’autoritarisme, sinó que genera rebuig ―especialment en les noves generacions. Precisament per l’augment de l’extrema dreta, necessitem consensos més amplis, discursos més moderns i, sobretot, comparacions amb el passat menys grolleres.
El biaix ideològic i la manca de coneixement han provocat també que des de determinats sectors polítics es vegi la bandera de la memòria com a portadora de discursos o reivindicacions sempre legítims i defensables. Però hi ha casos en què les reivindicacions memorialistes no són justes o ajustades a la realitat. Recentment, hem vist casos del que podem anomenar “terraplanisme memorialístic”, com són els discursos i les demandes contraris a l’evidència científica. En són un exemple les comparacions de les fosses de Catalunya amb les d’Ucraïna o Cambodja, les reclamacions de processos judicials que són inviables des del punt de vista del dret, o la negació de certs avenços de la historiografia perquè desmunten determinats relats polítics. Són discursos que van en contra dels objectius que hauria de tenir la memòria: construir referents, satisfer drets i reforçar la democràcia.
Una cosa ben diferent però també mereixedora de revisió és la permanència de relats hagiogràfics i en blanc i negre sobre determinants episodis del passat. Primo Levi i Jorge Semprún van parlar fa dècades del que el primer va anomenar “zona grisa”, però a casa nostra encara hi ha temes sobre els quals és difícil sortir dels llocs comuns i del maniqueisme. Idealitzar i sacralitzar determinades lluites tot eliminant-ne la complexitat sol ser fruit d’una solipsisme ―de relats fets per i per al moviment memorialista― i dificulta la seva transmissió. La memòria ha de ser crítica amb el passat, però també amb ella mateixa per evitar relats simplistes o apropiacions il·legítimes com les que s’estan produint amb determinats discursos al voltant de la reclamació de Via Laietana 43 com a espai de memòria.
La memòria no és de cap partit, de cap espectre polític, de cap institució, i, com diu Philippe Mesnard, tampoc hauria de ser patrimoni exclusiu de cap disciplina científica. Al nostre país, molt sovint s’ha reduït a la història i la museologia, confonent memòria amb relats detallats i erudits sobre el passat. La memòria és història, però també és relat i construcció de referents ciutadans que necessiten actualització constant. Perquè compleixi totes les seves funcions, la memòria ha de resultar de la interacció en peu d’igualtat de diferents disciplines: la història, per descomptat, però també el dret, la sociologia, l’antropologia i les ciències de l’educació, entre d’altres.
Necessitem memòria més que mai, però la memòria ha de tenir mirada llarga. Els que formem part del moviment memorialista podem dir orgullosos que estem guanyant la batalla. Però perquè continuï sent útil per a la construcció en la societat, hem de pensar la memòria críticament, obrint-la a més espais i abordant els temes tabú. La política i les institucions, per la seva banda, han d’actuar amb valentia assumint el cost a curt termini d’enfrontar-se a inèrcies i llocs comuns del passat. En aquest debat i en aquesta obertura, ens hi juguem el potencial emancipador de la memòria democràtica en el futur.
Alfons Aragoneses és historiador del dret i exdirector general de Memòria Democràtica.
Seguir leyendo
elpais.com
Però, precisament per això, el moment actual comporta riscos. L’autocomplaença i la inèrcia poden danyar la cultura de la memòria i el seu potencial transformador, i per tant, que necessitem més reflexió crítica. El llarg silenci del passat i la manca de justícia i reparació no haurien d’evitar que, des de l’àmbit acadèmic, polític i associatiu, fem una revisió i una actualització dels discursos i les reivindicacions per evitar que la sacralització del passat o el transplantament acrític d’experiències foranes converteixin la memòria en una arma de confrontació política o, pitjor encara, en un ornament poc útil per a la societat.
És cert que les circumstàncies del nostre país són molt particulars. Tot i que s’hi desenvolupen polítiques de memòria des de fa almenys 30 anys, el fet que no hi hagués judicis penals té implicacions importants. Entre d’altres efectes, fa que encara hi hagi demandes que s’han de satisfer. Però si bé el pas del temps no esborra les injustícies, sí que ens obliga a repensar els conceptes de reparació i de justícia si volem que siguin realitzables.
Importar acríticament discursos i experiències d’altres latituds i altres moments històrics ―Alemanya el 1946 o l’Argentina als anys vuitanta― no només xoca amb principis elementals del dret, sinó que comporta el risc de treure a la memòria el seu potencial emancipador en situar la utopia en el passat i no pas en el futur. No s’ha de renunciar a la justícia, però aquesta s’ha d’adaptar al moment actual. Buscar en l’espai el que es va perdre en el temps (Amos Oz) pot generar titulars cridaners, però aquest no hauria de ser l’objectiu de ningú.
Necessitem també una reflexió sobre la dimensió política de la memòria. Durant molt de temps, la memòria ha estat bandera dels moviments d’esquerres hereus de l’antifranquisme, que van mantenir la flama de la justícia i la veritat durant els anys vuitanta i noranta. Però ara estem en un altre moment que reclama obrir-ne l’espectre polític i ciutadà per reforçar i ampliar consensos, també amb la dreta democràtica, que té memòria, encara que no la reivindiqui.
Avui l’ús de la memòria com a arma de combat resulta contraproduent perquè l’empetiteix i, el que és més greu, posa en perill la seva transmissió a les noves generacions. Ja hem vist a Alemanya, al Brasil i a Israel que la memòria, si no s’actualitza i s’obre, no només no ajuda a prevenir l’autoritarisme, sinó que genera rebuig ―especialment en les noves generacions. Precisament per l’augment de l’extrema dreta, necessitem consensos més amplis, discursos més moderns i, sobretot, comparacions amb el passat menys grolleres.
El biaix ideològic i la manca de coneixement han provocat també que des de determinats sectors polítics es vegi la bandera de la memòria com a portadora de discursos o reivindicacions sempre legítims i defensables. Però hi ha casos en què les reivindicacions memorialistes no són justes o ajustades a la realitat. Recentment, hem vist casos del que podem anomenar “terraplanisme memorialístic”, com són els discursos i les demandes contraris a l’evidència científica. En són un exemple les comparacions de les fosses de Catalunya amb les d’Ucraïna o Cambodja, les reclamacions de processos judicials que són inviables des del punt de vista del dret, o la negació de certs avenços de la historiografia perquè desmunten determinats relats polítics. Són discursos que van en contra dels objectius que hauria de tenir la memòria: construir referents, satisfer drets i reforçar la democràcia.
Una cosa ben diferent però també mereixedora de revisió és la permanència de relats hagiogràfics i en blanc i negre sobre determinants episodis del passat. Primo Levi i Jorge Semprún van parlar fa dècades del que el primer va anomenar “zona grisa”, però a casa nostra encara hi ha temes sobre els quals és difícil sortir dels llocs comuns i del maniqueisme. Idealitzar i sacralitzar determinades lluites tot eliminant-ne la complexitat sol ser fruit d’una solipsisme ―de relats fets per i per al moviment memorialista― i dificulta la seva transmissió. La memòria ha de ser crítica amb el passat, però també amb ella mateixa per evitar relats simplistes o apropiacions il·legítimes com les que s’estan produint amb determinats discursos al voltant de la reclamació de Via Laietana 43 com a espai de memòria.
La memòria no és de cap partit, de cap espectre polític, de cap institució, i, com diu Philippe Mesnard, tampoc hauria de ser patrimoni exclusiu de cap disciplina científica. Al nostre país, molt sovint s’ha reduït a la història i la museologia, confonent memòria amb relats detallats i erudits sobre el passat. La memòria és història, però també és relat i construcció de referents ciutadans que necessiten actualització constant. Perquè compleixi totes les seves funcions, la memòria ha de resultar de la interacció en peu d’igualtat de diferents disciplines: la història, per descomptat, però també el dret, la sociologia, l’antropologia i les ciències de l’educació, entre d’altres.
Necessitem memòria més que mai, però la memòria ha de tenir mirada llarga. Els que formem part del moviment memorialista podem dir orgullosos que estem guanyant la batalla. Però perquè continuï sent útil per a la construcció en la societat, hem de pensar la memòria críticament, obrint-la a més espais i abordant els temes tabú. La política i les institucions, per la seva banda, han d’actuar amb valentia assumint el cost a curt termini d’enfrontar-se a inèrcies i llocs comuns del passat. En aquest debat i en aquesta obertura, ens hi juguem el potencial emancipador de la memòria democràtica en el futur.
Alfons Aragoneses és historiador del dret i exdirector general de Memòria Democràtica.
Seguir leyendo
Per una memòria democràtica (auto)crítica
L’autocomplaença i la inèrcia poden danyar la cultura de la memòria i el seu potencial transformador, i per tant, que necessitem més reflexió crítica
elpais.com