Tothom ho diu: per escriure bé s’ha de llegir. Tots els bons escriptors són bons lectors, perquè llegir grans llibres és la millor manera d’aprendre a escriure. Per imitació. Un amic que dona classes d’escriptura creativa està convençut que per convertir-nos en l’escriptor que volem ser convé, a més, disseccionar textos que ens meravellin. I una manera imbatible de disseccionar-los és copiar-los; si pot ser a mà i amb bona cal·ligrafia, per allò que diuen que escriure a mà fa que tot s’integri més i millor. Copiar vol paciència, però permet descobrir on rau el secret del text, el motor que el fa córrer més que els altres. Traduir un text és una manera encara millor de penetrar en les partícules elementals del text. En els tres casos —llegir, copiar, traduir— es tracta del mateix: tastar una recepta i aprendre’n els ingredients i les coccions.
La idea de copiar també persegueix que l’escrivent s’infecti del text copiat, perquè la literatura i la llengua són un virus que s’encomana. Amb una mica de sort, si et passes el dia copiant Proust se’t contagiaran una mica la seva prosa densa i el gust per les frases amb meandres. Sobre les virtuts i els límits del plagi ja en va parlar pels colzes Ollé a Plagia millor! Resumint, és allò que deia Picasso: “Els bons artistes copien, els grans artistes roben”, frase que potser també és en si mateixa un robatori; a T. S. Eliot se li atribueix: “Els poetes immadurs imiten; els madurs, roben”.
Si pensava en les virtuts del copiar és només per practicar la perspectiva optimista —que sempre em recomanen però que no m’és innata— arran del que veig que continua passant al sistema educatiu avui en dia, malgrat que ens omplim la boca parlant d’innovació pedagògica. Però per més que intento trobar algun benefici a castigar una classe sencera a copiar vint vegades la definició de narración o a castigar un alumne a escriure desenes de vegades: “Me sentaré bien” o “Me meteré en lo mío”, no li acabo de trobar el què. Entenc la intenció d’una altra professora del mateix institut de fer-los copiar trenta vegades la definició de respeto, però tenir una intenció no la justifica. Tot plegat no és cap trauma per a la canalla, simplement és inútil. Ara bé, optimisme. Siguem constructius. Ja que s’obstinen a infligir aquesta mena de càstigs, almenys traguem-ne suc i contaminem la canalla d’alguna cosa bona. Que copiïn un viatge o una flor de Rodoreda. Un poema de Vinyoli. “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família infeliç ho és a la seva manera”. I posats a proposar millores, potser algun d’aquests professors podria copiar cent vegades unes línies de L’origen, de Bernhard: “El sistema d’ensenyament ha de canviar-se des dels fonaments, no n’hi ha prou amb anar canviant només una cosa d’aquí i una d’allà, tot cal que es canviï en el nostre sistema d’ensenyament, si no volem que la població de la Terra consti només d’éssers destruïts i aniquilats per l’antinaturalesa i per tot allò que és antinatural”.
Seguir leyendo
La idea de copiar també persegueix que l’escrivent s’infecti del text copiat, perquè la literatura i la llengua són un virus que s’encomana. Amb una mica de sort, si et passes el dia copiant Proust se’t contagiaran una mica la seva prosa densa i el gust per les frases amb meandres. Sobre les virtuts i els límits del plagi ja en va parlar pels colzes Ollé a Plagia millor! Resumint, és allò que deia Picasso: “Els bons artistes copien, els grans artistes roben”, frase que potser també és en si mateixa un robatori; a T. S. Eliot se li atribueix: “Els poetes immadurs imiten; els madurs, roben”.
Si pensava en les virtuts del copiar és només per practicar la perspectiva optimista —que sempre em recomanen però que no m’és innata— arran del que veig que continua passant al sistema educatiu avui en dia, malgrat que ens omplim la boca parlant d’innovació pedagògica. Però per més que intento trobar algun benefici a castigar una classe sencera a copiar vint vegades la definició de narración o a castigar un alumne a escriure desenes de vegades: “Me sentaré bien” o “Me meteré en lo mío”, no li acabo de trobar el què. Entenc la intenció d’una altra professora del mateix institut de fer-los copiar trenta vegades la definició de respeto, però tenir una intenció no la justifica. Tot plegat no és cap trauma per a la canalla, simplement és inútil. Ara bé, optimisme. Siguem constructius. Ja que s’obstinen a infligir aquesta mena de càstigs, almenys traguem-ne suc i contaminem la canalla d’alguna cosa bona. Que copiïn un viatge o una flor de Rodoreda. Un poema de Vinyoli. “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família infeliç ho és a la seva manera”. I posats a proposar millores, potser algun d’aquests professors podria copiar cent vegades unes línies de L’origen, de Bernhard: “El sistema d’ensenyament ha de canviar-se des dels fonaments, no n’hi ha prou amb anar canviant només una cosa d’aquí i una d’allà, tot cal que es canviï en el nostre sistema d’ensenyament, si no volem que la població de la Terra consti només d’éssers destruïts i aniquilats per l’antinaturalesa i per tot allò que és antinatural”.
Seguir leyendo
Cargando…
elpais.com