No se sap si la Maria Ridaura, la protagonista de Només terra, només pluja, només fang, primera novel·la de Montse Albets (Mataró, 1977), quan torna al mas familiar de la seva infantesa, és conscient d’estar complint al peu de la lletra el que mana una de les directrius de la narrativa dels últims temps. Ja sigui perquè es queden sense feina —Sola, de Carlota Gurt, i Fòrvid, d’Elena Bartomeu—, ja sigui perquè se’ls fa insuportable l’explotació laboral a la ciutat —Mamut, d’Eva Baltasar—, ja sigui perquè la mort d’algun familiar així ho exigeix —L’estiu del gaig blau, de Jordi Font—, ja sigui perquè en algun lloc s’han de passar les vacances d’estiu —Com un batec en un micròfon, de Clara Queraltó, i Les petites mentides, de Maria Guasch—, bona part dels herois de la ficció d’ara mateix protagonitzen un èxode cap al món rural. No se sap, tampoc, si la Maria Ridaura, un cop instal·lada a Ca la Viuda, s’adona de la fidelitat que la seva conducta manté amb una altra de les directrius que domina el panorama literari actual, la relació amb l’ultramon loquaç: tal com passa a Fins a l’última pedra, de Berta Creus, tal com passa a Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà, tal com passava a Argelagues, de Gemma Ruiz, la Maria Ridaura dialoga amb les dones difuntes de la seva família —l’àvia i la mare—, i la memòria se li il·lumina amb records i amb la revelació d’algun secret. La Maria Ridaura, en fi, com les heroïnes de les novel·les d’Eva Baltasar, com la protagonista d’El silenci dels astronautes, de Laia Fàbregas, com Mammalia, d’Elisenda Solsona, també ha d’experimentar —impossible evitar-ho— el que constitueix la tercera directriu imperant ara mateix: les dificultats, els traumes o les molèsties que comporta la maternitat.
A Només terra, només pluja, només fang, d’una banda seguim el formidable patetisme de la inèrcia d’una dona sola, moralment trencada, que busca refugi en el mas familiar perquè el fill que acaba de tenir ha mort. No triguem a assabentar-nos que el dolor l’ha esmicolada psicològicament: l’acompanya el cadàver del nadó, col·locat de seguida en el congelador del celler per protegir-lo de la descomposició. D’altra banda, tenim la parella de veïns ja grans que conviuen junts clandestinament, ell solter i ella viuda: són en Manel, un caràcter melancòlic que havia estat enamorat de la mare de la Maria —una solució argumental potser massa forçada—, i la Cristineta, tirànica i vehement, una addicta “a la manera de fer d’aquest poble, on entrar a casa dels altres és tan habitual com entrar a casa teva”, partidària de creure que les finestres de Ca la Viuda són com una vitrina, una mena d’aquari domèstic on l’ociositat de la seva mirada busca contemplar el peix que hi habita. Amb aquests pocs elements, Montse Albets trama una novel·la a frec de la fantasmagoria gòtica —una directriu genèrica que alimenta també Fòrvid i Les petites vampires—, plena d’indicis i detalls d’arquitectura tràgica que semblen conduir-nos cap a algun desenllaç desesperat: alterada i delirant, veiem sovint la Maria empunyant una navalla, l’arma que la mare duia sempre a sobre per defensar-se de les impertinències agressives del seu pare, i pensem que pot ser un bon instrument per frenar l’incordi dels veïns, o es tem que no la faci servir per infligir-se algun càstig corporal a manera de resposta al seu pensament desconnectat, incapaç de centrar-se en res durant gaire temps. Que no vagi passant res de violent —al cap i a la fi, un aspecte de la vida normal—, però, fa que la història es mantingui deliciosament en suspens.
La gràcia de Només terra, només pluja, només fang rau que Montse Albets, valent-se de la descripció de la desolació fúnebre i espectral que trastorna la Maria, valent-se de la vertiginosa tristesa dels costums que omplen la quotidianitat d’en Manel i la Cristineta, aconsegueix que la novel·la es vagi dirigint, sense pausa, cap a un cercle de llum que transforma tots els personatges. El mateix passa amb el repertori temàtic usat: segueix al peu de la lletra les directrius de moda, sí, però l’autora, encara que no les manipuli, les dota d’una altra substància. Les llegim i en reconeixem la lletra, però la música que sentim és diferent.
Seguir leyendo
A Només terra, només pluja, només fang, d’una banda seguim el formidable patetisme de la inèrcia d’una dona sola, moralment trencada, que busca refugi en el mas familiar perquè el fill que acaba de tenir ha mort. No triguem a assabentar-nos que el dolor l’ha esmicolada psicològicament: l’acompanya el cadàver del nadó, col·locat de seguida en el congelador del celler per protegir-lo de la descomposició. D’altra banda, tenim la parella de veïns ja grans que conviuen junts clandestinament, ell solter i ella viuda: són en Manel, un caràcter melancòlic que havia estat enamorat de la mare de la Maria —una solució argumental potser massa forçada—, i la Cristineta, tirànica i vehement, una addicta “a la manera de fer d’aquest poble, on entrar a casa dels altres és tan habitual com entrar a casa teva”, partidària de creure que les finestres de Ca la Viuda són com una vitrina, una mena d’aquari domèstic on l’ociositat de la seva mirada busca contemplar el peix que hi habita. Amb aquests pocs elements, Montse Albets trama una novel·la a frec de la fantasmagoria gòtica —una directriu genèrica que alimenta també Fòrvid i Les petites vampires—, plena d’indicis i detalls d’arquitectura tràgica que semblen conduir-nos cap a algun desenllaç desesperat: alterada i delirant, veiem sovint la Maria empunyant una navalla, l’arma que la mare duia sempre a sobre per defensar-se de les impertinències agressives del seu pare, i pensem que pot ser un bon instrument per frenar l’incordi dels veïns, o es tem que no la faci servir per infligir-se algun càstig corporal a manera de resposta al seu pensament desconnectat, incapaç de centrar-se en res durant gaire temps. Que no vagi passant res de violent —al cap i a la fi, un aspecte de la vida normal—, però, fa que la història es mantingui deliciosament en suspens.
La gràcia de Només terra, només pluja, només fang rau que Montse Albets, valent-se de la descripció de la desolació fúnebre i espectral que trastorna la Maria, valent-se de la vertiginosa tristesa dels costums que omplen la quotidianitat d’en Manel i la Cristineta, aconsegueix que la novel·la es vagi dirigint, sense pausa, cap a un cercle de llum que transforma tots els personatges. El mateix passa amb el repertori temàtic usat: segueix al peu de la lletra les directrius de moda, sí, però l’autora, encara que no les manipuli, les dota d’una altra substància. Les llegim i en reconeixem la lletra, però la música que sentim és diferent.
Seguir leyendo
Cargando…
elpais.com