Kaleigh_Pouros
Member
- Registrado
- 27 Sep 2024
- Mensajes
- 61
Amesura que es va reeditant, rellegint i estudiant l’obra de Vicenç Pagès Jordà se’n va fent més evident la unitat última més enllà de la reaparició de personatges d’un llibre a l’altre. La revisió d’El món d’Horaci (1995/2016) i dels contes recollits a Exorcismes (2018) va servir perquè l’autor ens l’apuntés. Després, els assajos Memòria vintage (2020) i Kennedyana (2022) en donaren el teló de fons cultural. Paral·lelament escrivia la novel·la Robinson (2017) i els contes que avui s’apleguen sota el títol En primera persona, amb una aclaridora nota final de C. Massot que els situa en relació amb tot aquest procés d’autorevisió.
Malgrat la diversitat de gèneres, tipologies i narradors, El món d’Horaci basteix una ferma cohesió novel·lística. És un mirall de com es produeix la unitat de l’obra de Pagès des de la gran diversitat amb què es formalitza. N’és l’àlef, l’esfera que permet veure’n simultàniament tots els cercles concèntrics. Robinson es construeix com el seu pol textual oposat, però no deixa de ser-ne una mena de versió i continuació, un cercle del cercle, un mirall del mirall. El conte que dona títol a En primera persona explica com, durant la revisió d’El món d’Horaci, un narrador identificat amb l’autor es veu immers en una recerca semiòtica com la dels protagonistes d’aquelles dues novel·les o la del conte que obre el primer llibre de Pagès, Cercles d’infinites combinacions (1990). A més, si aquest contenia una sèrie titulada ‘Inficció’, En primera persona en conté el revers sota el títol ‘Ficció’, que engloba tres textos on es rellegeixen pel·lícules de manera semblant a com els referents fílmics actuen a Els jugadors de whist (2009). Aquesta novel·la és represa a ‘Cartes des del Pirineu’, i ‘Assumptes del cor’ ofereix un spin-off d’El món d’Horaci. I és que som davant d’una antologia de relats molt diversos que, tanmateix, constitueixen una unitat integral dins el conjunt de l’obra de l’autor —tal com apunta el pròleg de M. Serra mitjançant jocs lingüístics que eleven les connexions a l’enèsima potència.
Aquesta unitat es deu a la coherència de la poètica de Pagès. En un món postmodern dominat per l’espectacle, esdevingut signe sense referent, convertit en pur simulacre, Pagès desenvolupa una poètica que explica com ens relacionem amb els signes, és a dir, amb la realitat. Això fan, fins a la paranoia, els protagonistes d’'En primera persona’, ‘La dona del carter’, ‘Marcians’ o ‘L’Artista’ —com els de totes les novel·les de l’autor. Per això la seva és una poètica de la reescriptura, de la modificació intencionada de la realitat que és el signe. ‘En primera persona’ no només reescriu ‘Cercles d’infinites combinacions’, sinó que, en replantejar les bases del conjunt de l’obra de l’autor, es relaciona amb tota. ‘Illes’ reescriu diverses obres centrades en l’espai del títol mentre es reescriu a si mateix. ‘La petita història d’en Joseph’ reexplica la biografia de Goebbels; ‘Berthe’ reformula Madame Bovary; ‘Folly Bridge, 1862′, Alícia al país de les meravelles; ‘Stromboli’, Viatge al centre de la Terra; ‘L’Otto i jo’, la faula de la cigala i la formiga.
Escriure és reescriure perquè viure és naufragar en una xarxa semiòtica —si ho voleu en termes menys metaficcionals i més psicologistes, o humans, llegiu ‘Un replec del cervell’, ‘Som estiu’ o ‘Un dia rodó’. Per això té sentit que tants protagonistes del llibre siguin escriptors o artistes. No es tracta de simple autotelisme. Ha estat habitual en Monzó, Pàmies, Serra o Moliner que l’escriptor sigui el centre de la narració de maneres cada cop més acostades al jo autorial. Els darrers contes de Pagès treballen aquesta línia mitjançant un joc metaliterari que busca marcar distàncies respecte de l’idil·li que viuen darrerament ficció i autobiografia —Pagès el criticà a “Els malentesos de l’autoficció” (El Temps, 18-9-2017). La coherència de la poètica de Pagès no es deu a l’immobilisme, sinó que es modula en funció dels contextos amb què s’ha anat relacionant el lector voraç, competent i sempre hodiern que demostra ser amb aquests contes. Pagès llegeix i (es) rellegeix, escriu i (es) reescriu en uns relats que, entre el simulacre, la paranoia i la metaficció, rearmen una poètica postmodernista fonamental del nostre temps integrant-se en el conjunt d’un laberint circular paradoxalment borgesià i flaubertià, pynchonià i fosterwallacià, metaficcional i psicologista, continu i variable: únic i divers.
Seguir leyendo
Malgrat la diversitat de gèneres, tipologies i narradors, El món d’Horaci basteix una ferma cohesió novel·lística. És un mirall de com es produeix la unitat de l’obra de Pagès des de la gran diversitat amb què es formalitza. N’és l’àlef, l’esfera que permet veure’n simultàniament tots els cercles concèntrics. Robinson es construeix com el seu pol textual oposat, però no deixa de ser-ne una mena de versió i continuació, un cercle del cercle, un mirall del mirall. El conte que dona títol a En primera persona explica com, durant la revisió d’El món d’Horaci, un narrador identificat amb l’autor es veu immers en una recerca semiòtica com la dels protagonistes d’aquelles dues novel·les o la del conte que obre el primer llibre de Pagès, Cercles d’infinites combinacions (1990). A més, si aquest contenia una sèrie titulada ‘Inficció’, En primera persona en conté el revers sota el títol ‘Ficció’, que engloba tres textos on es rellegeixen pel·lícules de manera semblant a com els referents fílmics actuen a Els jugadors de whist (2009). Aquesta novel·la és represa a ‘Cartes des del Pirineu’, i ‘Assumptes del cor’ ofereix un spin-off d’El món d’Horaci. I és que som davant d’una antologia de relats molt diversos que, tanmateix, constitueixen una unitat integral dins el conjunt de l’obra de l’autor —tal com apunta el pròleg de M. Serra mitjançant jocs lingüístics que eleven les connexions a l’enèsima potència.
Aquesta unitat es deu a la coherència de la poètica de Pagès. En un món postmodern dominat per l’espectacle, esdevingut signe sense referent, convertit en pur simulacre, Pagès desenvolupa una poètica que explica com ens relacionem amb els signes, és a dir, amb la realitat. Això fan, fins a la paranoia, els protagonistes d’'En primera persona’, ‘La dona del carter’, ‘Marcians’ o ‘L’Artista’ —com els de totes les novel·les de l’autor. Per això la seva és una poètica de la reescriptura, de la modificació intencionada de la realitat que és el signe. ‘En primera persona’ no només reescriu ‘Cercles d’infinites combinacions’, sinó que, en replantejar les bases del conjunt de l’obra de l’autor, es relaciona amb tota. ‘Illes’ reescriu diverses obres centrades en l’espai del títol mentre es reescriu a si mateix. ‘La petita història d’en Joseph’ reexplica la biografia de Goebbels; ‘Berthe’ reformula Madame Bovary; ‘Folly Bridge, 1862′, Alícia al país de les meravelles; ‘Stromboli’, Viatge al centre de la Terra; ‘L’Otto i jo’, la faula de la cigala i la formiga.
Escriure és reescriure perquè viure és naufragar en una xarxa semiòtica —si ho voleu en termes menys metaficcionals i més psicologistes, o humans, llegiu ‘Un replec del cervell’, ‘Som estiu’ o ‘Un dia rodó’. Per això té sentit que tants protagonistes del llibre siguin escriptors o artistes. No es tracta de simple autotelisme. Ha estat habitual en Monzó, Pàmies, Serra o Moliner que l’escriptor sigui el centre de la narració de maneres cada cop més acostades al jo autorial. Els darrers contes de Pagès treballen aquesta línia mitjançant un joc metaliterari que busca marcar distàncies respecte de l’idil·li que viuen darrerament ficció i autobiografia —Pagès el criticà a “Els malentesos de l’autoficció” (El Temps, 18-9-2017). La coherència de la poètica de Pagès no es deu a l’immobilisme, sinó que es modula en funció dels contextos amb què s’ha anat relacionant el lector voraç, competent i sempre hodiern que demostra ser amb aquests contes. Pagès llegeix i (es) rellegeix, escriu i (es) reescriu en uns relats que, entre el simulacre, la paranoia i la metaficció, rearmen una poètica postmodernista fonamental del nostre temps integrant-se en el conjunt d’un laberint circular paradoxalment borgesià i flaubertià, pynchonià i fosterwallacià, metaficcional i psicologista, continu i variable: únic i divers.
Seguir leyendo
Cargando…
elpais.com