Edwina_McLaughlin
Member
- Registrado
- 27 Sep 2024
- Mensajes
- 57
El combustible que alimenta els trepidants camins argumentals d’El rol d’en Roc, quart lliurament de la sèrie ludocriminal protagonitzada per Oriol Comas i Coma —un expert en jocs de taula d’existència real—, inventada per Màrius Serra (Barcelona, 1963) el 2018 per fer-nos caure en una nova addicció, segurament no acabarà de satisfer el lector canònic de novel·la negra o de detecció: se li farà bastant notori que l’autor no s’està de pintar amb uns colors massa estridents, com si fos una broma, la investigació que l’emblemàtic comissari Carmany, un altre habitual d’aquest cicle narratiu, ha de dur a cap al barceloní barri d’Horta arran de la contínua desaparició de jubilats de les residències geriàtriques, un cas potser vinculat amb la suplantació que ha fet del seu avi, per cobrar la pensió, d’un amic del nòvio d’una altra coneguda del lector, la neboda d’Oriol Comas, la Sol, convertida aquí en la narradora de bona part de la novel·la. Tots tres —el comissari, el Sherlock Comas i la Sol Watson, tal com es defineixen ells mateixos—, com si sumessin la raó individual de cadascú i es transformessin en un grup enèrgic d’investigadors que treballa més o menys científicament —perquè en el desenrotllament de les trames hi adquireix un paper important l’atzar—, sembla que juguessin a ser una mena de saga televisiva a l’estil CSI.
Però de la mateixa manera que el que caracteritzava la feina del Sherlock Holmes original no era únicament la prodigiosa capacitat deductiva, o la recaptació de detalls significatius, sinó l’aparició d’un goig vital que combatia d’arrel el tedi ordinari de cada dia i esborrava la frontera entre el detectiu professional i l’amateur, l’addicció a l’enigma més enllà de la feina, del misteri i inclús de la tragèdia, als protagonistes d’El rol del Roc l’aventura els omple de plaer. I el lector, conscient d’haver entrat a gust en el territori de la farsa o la paròdia, on triomfa la successió ininterrompuda d’esdeveniments sorprenents i grotescos amb abundants cops escènics espectaculars, divertiments i bromes mig amagades, es deixa endur per la representació del sentir dels personatges, pel seu mètode de treball, per les informacions i les explicacions que ens acosten a l’art de desemmascarar el delicte, per la dinàmica creada entre els testimonis i els sospitosos, per les oscil·lacions que ens fan moure entre la certesa i el desconcert, entre la inseguretat i l’ordre. Però Màrius Serra, partidari sempre de les claus refinades i les complicacions sofístiques, entusiasta de la ironia i convençut, sobretot, que la vida deu ser alguna cosa semblant a un trencaclosques o jeroglífic literari, sap de sobres que en el món de la literatura contemporània els gèneres narratius ja no són gèneres hermèticament tancats. I és així que, sense deixar mai de ser vista com una trama detectivesca, des del primer moment, d’ençà que la Sol Watson surt de casa seva a Horta i s’encamina cap a la plaça Eivissa per agafar el metro i dirigir-se cap on viu Sherlock Comas, a Ciutat Vella, El rol d’en Roc és també moltes altres coses.
En primer lloc, és una exhibició de la plenitud verbal assolida per Màrius Serra, que sembla fer amb les paraules, i amb el traç pur d’unes frases precises, riques i diàfanes, el que li dona la gana, com si cada seqüència estigués harmònicament sotmesa al corrent acústic de la llengua, a pesar que en alguna ocasió l’enginy creatiu descarrili amb unes comparacions excessives, com per exemple quan es llegeix que “el dit va i ve del tros de pantalla que activa la gravació del WhatsApp com si fos un clítoris en ple fandango”; en segon lloc, El rol d’en Roc no amaga en cap moment la voluntat expressa de convertir la topografia i la toponímia barcelonines, la vida privada de Barcelona —el clima, el teixit cultural i social, les transformacions, els carrers i els habitants—, en un espai novel·lesc de primer ordre; en tercer lloc, en fi, és al mateix temps un estudi sobre la contemplació fenomenològica de la gestualitat, com si de sobte, gràcies a la mirada de Màrius Serra, la literatura detectivesca fos una excusa enjogassada per fer literatura costumista, immediata i directa, d’alta tensió.
Seguir leyendo
elpais.com
Però de la mateixa manera que el que caracteritzava la feina del Sherlock Holmes original no era únicament la prodigiosa capacitat deductiva, o la recaptació de detalls significatius, sinó l’aparició d’un goig vital que combatia d’arrel el tedi ordinari de cada dia i esborrava la frontera entre el detectiu professional i l’amateur, l’addicció a l’enigma més enllà de la feina, del misteri i inclús de la tragèdia, als protagonistes d’El rol del Roc l’aventura els omple de plaer. I el lector, conscient d’haver entrat a gust en el territori de la farsa o la paròdia, on triomfa la successió ininterrompuda d’esdeveniments sorprenents i grotescos amb abundants cops escènics espectaculars, divertiments i bromes mig amagades, es deixa endur per la representació del sentir dels personatges, pel seu mètode de treball, per les informacions i les explicacions que ens acosten a l’art de desemmascarar el delicte, per la dinàmica creada entre els testimonis i els sospitosos, per les oscil·lacions que ens fan moure entre la certesa i el desconcert, entre la inseguretat i l’ordre. Però Màrius Serra, partidari sempre de les claus refinades i les complicacions sofístiques, entusiasta de la ironia i convençut, sobretot, que la vida deu ser alguna cosa semblant a un trencaclosques o jeroglífic literari, sap de sobres que en el món de la literatura contemporània els gèneres narratius ja no són gèneres hermèticament tancats. I és així que, sense deixar mai de ser vista com una trama detectivesca, des del primer moment, d’ençà que la Sol Watson surt de casa seva a Horta i s’encamina cap a la plaça Eivissa per agafar el metro i dirigir-se cap on viu Sherlock Comas, a Ciutat Vella, El rol d’en Roc és també moltes altres coses.
En primer lloc, és una exhibició de la plenitud verbal assolida per Màrius Serra, que sembla fer amb les paraules, i amb el traç pur d’unes frases precises, riques i diàfanes, el que li dona la gana, com si cada seqüència estigués harmònicament sotmesa al corrent acústic de la llengua, a pesar que en alguna ocasió l’enginy creatiu descarrili amb unes comparacions excessives, com per exemple quan es llegeix que “el dit va i ve del tros de pantalla que activa la gravació del WhatsApp com si fos un clítoris en ple fandango”; en segon lloc, El rol d’en Roc no amaga en cap moment la voluntat expressa de convertir la topografia i la toponímia barcelonines, la vida privada de Barcelona —el clima, el teixit cultural i social, les transformacions, els carrers i els habitants—, en un espai novel·lesc de primer ordre; en tercer lloc, en fi, és al mateix temps un estudi sobre la contemplació fenomenològica de la gestualitat, com si de sobte, gràcies a la mirada de Màrius Serra, la literatura detectivesca fos una excusa enjogassada per fer literatura costumista, immediata i directa, d’alta tensió.
Seguir leyendo
L’addicció a l’enigma de Màrius Serra
‘El rol d’en Roc’ és una exhibició de la plenitud verbal de l’autor, que confirma que no hi ha gèneres tancats
elpais.com