breitenberg.jeanette
Member
- Registrado
- 27 Sep 2024
- Mensajes
- 52
Hi ha hagut un parell d’anècdotes significatives a la Setmana del Llibre en Català. De manera imprevista, van aparèixer un parell d’activitats en castellà (!), mentre que l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, feia difusió de La Setmana amb un llibre també en castellà. Damunt d’un text d’allò més amorós (“La Setmana del Llibre en català fa una tasca magnífica per impulsar la riquesa de la llengua, la cultura i la identitat catalana”, tot afegint-hi un cor vermell) lluïa la imatge del llibre de Jeff Wall Escritos y conversaciones, present a la paradeta del mateix Ajuntament de Barcelona. Per primera vegada, doncs, el castellà era present a La Setmana. Com pot ser?
En realitat, no és tan estrany que hi hagués llibres i activitats en castellà; el que és sorprenent és que no n’hi hagués més. És com passar droga sabent que no hi ha controls: segur que tens camp per córrer. El fet de portar més de quaranta anys exposant i venent llibres només en català i l’esment explícit al nom mateix del sintagma del llibre en català (podria resultat més clar quina mena de llibres s’hi venen?) ha fet sempre innecessaris tota mena de vigilància o supervisions, de manera que no calia que hi hagués cap segurata a la porta amb barretina preguntant als ponents dels actes en què parlarien. ERA OBVI. Esperem que a partir d’ara no calgui canviar-ne el nom i dir-ne la Setmana del Llibre en Català Siusplau.
Però, és casualitat tot plegat? Potser no. És sorprenent de quina manera la indústria editorial en castellà ha deixat créixer una fireta de no res (les primeres edicions consistien en quatre taules ridícules al vestíbul de l’Estació de Sants) fins a convertir-se en una fira imprescindible que les editorials aprofiten per llançar tot de novetats del sector i en la qual el castellà no pot competir; vet aquí els llibres en català fent elis-elis als seus homòlegs hispànics, sempre superiors en nombre i traient múscul a les lleixes de llibreries i magatzems. Així com Sant Jordi és una jungla en què desembarca tota la hispanitat a signar llibres fora mida —i malgrat tot en els últims anys igualment s’hi venen més llibres en català—, La Setmana s’ha convertit un bon termòmetre de la salut d’un sector alliberat durant deu dies de les comparacions injustes. Però quina casualitat que el castellà hi hagi posat una ungla.
Diuen els del gremi que La Setmana ha anat bé quant a vendes, el primer dia ja hi havia editors la mar de contents que a les escorrialles del dia feien el gotet. Però per descomptat sempre hi ha els aixafaterrossos, els que de seguida diuen que en català es publica massa —volent dir, òbviament, que la majoria del que es publica és dolent; per descomptat no esmenten mai la quantitat de bírries que s’editen en castellà, llengua de la qual mai es diu que es publica massa, ni tampoc de l’anglès, del qual només ens arriben les coses bones que val la pena traduir—, o els que sempre apunten que la gent compra llibres però no els llegeix, o els que qüestionen l’ecosistema editorial perquè està corroït a base de subvencions, amiguismes i una crítica complaent. És ben bé que ens agrada patir, sempre qüestionant les bones notícies tan avesats com estem a les dolentes, com si no fos possible que les coses vagin bé o hi puguin anar.
Ja fa un temps que poses TV3 als migdies de dissabte i diumenge i t’hi trobes pel·lícules lamentables (bé, a mi m’ho semblen) de factura francesa o alemanya. Són el fruit d’una indústria de qualitat que igual que fa productes excel·lents no fa escarafalls a elaborar-ne de menors que malgrat tot tenen el seu mercat. Al cinema en català això no ho tenim (imagino que no per falta de ganes), i som més de fer poques pel·lícules però que siguin Alcarrassos i Cases en flames. És evident que la indústria del llibre en català ha agafat el primer camí, amb abundància de títols, temàtiques, gèneres i públics, traduint de llengües diverses i sense altres llengües que facin de pont, i per descomptat constituint la placenta de les obres que desmenteixin els aixafaterrossos. I que el castellà hagi aparegut a La Setmana, ves que no sigui, més que una casualitat desafortunada, el símptoma d’alguna cosa.
Seguir leyendo
elpais.com
En realitat, no és tan estrany que hi hagués llibres i activitats en castellà; el que és sorprenent és que no n’hi hagués més. És com passar droga sabent que no hi ha controls: segur que tens camp per córrer. El fet de portar més de quaranta anys exposant i venent llibres només en català i l’esment explícit al nom mateix del sintagma del llibre en català (podria resultat més clar quina mena de llibres s’hi venen?) ha fet sempre innecessaris tota mena de vigilància o supervisions, de manera que no calia que hi hagués cap segurata a la porta amb barretina preguntant als ponents dels actes en què parlarien. ERA OBVI. Esperem que a partir d’ara no calgui canviar-ne el nom i dir-ne la Setmana del Llibre en Català Siusplau.
Però, és casualitat tot plegat? Potser no. És sorprenent de quina manera la indústria editorial en castellà ha deixat créixer una fireta de no res (les primeres edicions consistien en quatre taules ridícules al vestíbul de l’Estació de Sants) fins a convertir-se en una fira imprescindible que les editorials aprofiten per llançar tot de novetats del sector i en la qual el castellà no pot competir; vet aquí els llibres en català fent elis-elis als seus homòlegs hispànics, sempre superiors en nombre i traient múscul a les lleixes de llibreries i magatzems. Així com Sant Jordi és una jungla en què desembarca tota la hispanitat a signar llibres fora mida —i malgrat tot en els últims anys igualment s’hi venen més llibres en català—, La Setmana s’ha convertit un bon termòmetre de la salut d’un sector alliberat durant deu dies de les comparacions injustes. Però quina casualitat que el castellà hi hagi posat una ungla.
Diuen els del gremi que La Setmana ha anat bé quant a vendes, el primer dia ja hi havia editors la mar de contents que a les escorrialles del dia feien el gotet. Però per descomptat sempre hi ha els aixafaterrossos, els que de seguida diuen que en català es publica massa —volent dir, òbviament, que la majoria del que es publica és dolent; per descomptat no esmenten mai la quantitat de bírries que s’editen en castellà, llengua de la qual mai es diu que es publica massa, ni tampoc de l’anglès, del qual només ens arriben les coses bones que val la pena traduir—, o els que sempre apunten que la gent compra llibres però no els llegeix, o els que qüestionen l’ecosistema editorial perquè està corroït a base de subvencions, amiguismes i una crítica complaent. És ben bé que ens agrada patir, sempre qüestionant les bones notícies tan avesats com estem a les dolentes, com si no fos possible que les coses vagin bé o hi puguin anar.
Ja fa un temps que poses TV3 als migdies de dissabte i diumenge i t’hi trobes pel·lícules lamentables (bé, a mi m’ho semblen) de factura francesa o alemanya. Són el fruit d’una indústria de qualitat que igual que fa productes excel·lents no fa escarafalls a elaborar-ne de menors que malgrat tot tenen el seu mercat. Al cinema en català això no ho tenim (imagino que no per falta de ganes), i som més de fer poques pel·lícules però que siguin Alcarrassos i Cases en flames. És evident que la indústria del llibre en català ha agafat el primer camí, amb abundància de títols, temàtiques, gèneres i públics, traduint de llengües diverses i sense altres llengües que facin de pont, i per descomptat constituint la placenta de les obres que desmenteixin els aixafaterrossos. I que el castellà hagi aparegut a La Setmana, ves que no sigui, més que una casualitat desafortunada, el símptoma d’alguna cosa.
Seguir leyendo
El castellà es cola a La Setmana del Llibre en Català
La fira s’ha convertit en un bon termòmetre de la salut d’un sector alliberat durant deu dies de les comparacions injustes
elpais.com