Adah_Berge
Member
- Registrado
- 27 Sep 2024
- Mensajes
- 51
De fet, la criatura creada per Mary Shelley (en realitat, Mary Wollstonecraft, 1797-1851) no té nom però els lectors van acabar donant-li el del seu faedor, Frankenstein, un home jove ambiciós i aciençat que va voler generar un ésser de la mateixa manera com la Bíblia explica que Déu va crear l’home modelant un arreplec d’argila.
Ara disposem d’una nova, magnífica versió catalana de la novel·la amb aquest nom —almenys n’hi havia una, de Quim Monzó—, a càrrec de Xavier Zambrano, amb un català lleugerament arcaïtzant que no li fa cap mal al llibre: tanmateix va ser escrit l’any 1818, quan el català encara era més arcaic que la traducció present. El llibre és: Mary Shelley, Frankenstein o el Prometeu modern, text de la primera edició anglesa (Barcelona, Viena Edicions, 2024). És una de les millors novel·les “gòtiques” i “de terror” de la producció britànica, hereva de les fantasies en llengua alemanya del període romàntic. Sembla que Mary va quedar encantada amb les possibilitats d’aquest gènere gràcies a una conversació amb lord Byron (també amic del satanisme), llavors una novetat —aquest monstre va néixer al mateix temps que els vampirs sanguinaris—, i que ha tingut molt de recorregut a les lletres del continent. Més encara: la robòtica dels últims decennis no neix d’aquesta novel·la anglesa, però presenta una idèntica estratègia: crear un ésser amb els mateixos atributs que els homes i les dones. Però quan el monstre d’aquesta novel·la li demana a Frankenstein que li modeli una dona igual que ell per tenir goig i progènie —el monstre creu que la seva dona encara seria més dolenta que ell!—, el jove inventor no ho fa per por a la proliferació de l’esguerro —paraula oportuna que fa servir Zambrano— forjat en hora infausta, també fàustica.
Sabem quin és el mite original de Prometeu en la versió més habitual: és el creador dels homes a partir de l’argila o, simplement, un benefactor de la humanitat. Castigat pels déus arran d’una befa que Prometeu els fa en un banquet, aquests retiren als homes el foc, fonamental per a la preparació dels aliments; però Prometeu els el roba i el torna a donar als homes. Per aquest robatori els déus castiguen Prometeu a ser lligat en un escull i que una àliga se li mengi el fetge, que es regenera sempre i permet que l’àliga se’l mengi cada dia: un turment. Després Zeus el perdona, perquè Prometeu, al cap i a la fi, era del llinatge dels Titans, com ell.
Què va fer Mary Shelley amb aquest mite antic? Només una cosa, però de gran importància: Frankenstein modela —amb ossos, carn i pell d’altres éssers humans— el seu monstre, però no és capaç (o no hi ha pensat, o no ha pogut fer-ho) d’oferir-li una consciència moral; de manera que el dia que el monstre és motiu de rebuig i violència entre una colla d’exiliats francesos, en una pobra cabana, s’hi torna amb tota la maldat que hom es pugui imaginar. Era molt bona persona, va salvar una noia de morir ofegada; però l’horror que causa el seu aspecte —Boris Karloff, per exemple— el porta, de cop i sobte, a deixar el camí del bé i enfilar el del mal, sense la capacitat de discernir entre les dues coses, qüestió de debò enrevessada a les societats laiques, ja sense l’antic fonament teològic del comportament. La moral “natural” no basta, com bé sabia Hobbes. El codi civil, tampoc.
Shelley no va explicar els embulls psicològics de les mutacions del comportament del monstre, potser perquè volia donar a entendre que Frankenstein no havia pogut crear un ésser amb una ànima o una ment tan desenvolupades com per ser capaç de discernir entre el bé i el mal. Així ve a tomb considerar que, després d’aquesta obra —que, en part, també està inspirada pel desenvolupament imparable de la ciència i la tècnica, inclosos els autòmats del segle XVIII—, els humans no han parat de construir màquines cada cop més semblants a aquell monstre, sense haver estat capaços, ai las!, d’oferir-los no solament moviment i una certa intel·ligència (artificial), sinó també la capacitat d’establir una diferència entre la bondat i la maldat. D’altra banda, ja el mite medieval del Golem, originari de l’era talmúdica, presentava la creació d’un ésser “inacabat” (golem vol dir “cosa inacabada”, “informe”) que acaba devorant el seu inventor per haver aquest impostat la capacitat creadora, única, de Jahvè.
I així anem ara. Hi ha cap déu que avui ens pugui castigar per fer aquesta mena d’entremaliadures, bo i creant, entre altres ginys, uns robots que ens porten el menjar a taula o guien un cotxe, o uns programes informàtics molt complexos, capaços de modelar un sonet a l’estil gongorí? No n’hi ha cap, almenys a les societats més avançades. De manera que l’ésser humà acabarà suplantat per una màquina, i aquesta, com el monstre de Frankenstein, podrà —el poder, paraula molt reveladora en aquest llibre — més que tot ésser proveït d’intel·ligència natural.
Seguir leyendo
Ara disposem d’una nova, magnífica versió catalana de la novel·la amb aquest nom —almenys n’hi havia una, de Quim Monzó—, a càrrec de Xavier Zambrano, amb un català lleugerament arcaïtzant que no li fa cap mal al llibre: tanmateix va ser escrit l’any 1818, quan el català encara era més arcaic que la traducció present. El llibre és: Mary Shelley, Frankenstein o el Prometeu modern, text de la primera edició anglesa (Barcelona, Viena Edicions, 2024). És una de les millors novel·les “gòtiques” i “de terror” de la producció britànica, hereva de les fantasies en llengua alemanya del període romàntic. Sembla que Mary va quedar encantada amb les possibilitats d’aquest gènere gràcies a una conversació amb lord Byron (també amic del satanisme), llavors una novetat —aquest monstre va néixer al mateix temps que els vampirs sanguinaris—, i que ha tingut molt de recorregut a les lletres del continent. Més encara: la robòtica dels últims decennis no neix d’aquesta novel·la anglesa, però presenta una idèntica estratègia: crear un ésser amb els mateixos atributs que els homes i les dones. Però quan el monstre d’aquesta novel·la li demana a Frankenstein que li modeli una dona igual que ell per tenir goig i progènie —el monstre creu que la seva dona encara seria més dolenta que ell!—, el jove inventor no ho fa per por a la proliferació de l’esguerro —paraula oportuna que fa servir Zambrano— forjat en hora infausta, també fàustica.
Sabem quin és el mite original de Prometeu en la versió més habitual: és el creador dels homes a partir de l’argila o, simplement, un benefactor de la humanitat. Castigat pels déus arran d’una befa que Prometeu els fa en un banquet, aquests retiren als homes el foc, fonamental per a la preparació dels aliments; però Prometeu els el roba i el torna a donar als homes. Per aquest robatori els déus castiguen Prometeu a ser lligat en un escull i que una àliga se li mengi el fetge, que es regenera sempre i permet que l’àliga se’l mengi cada dia: un turment. Després Zeus el perdona, perquè Prometeu, al cap i a la fi, era del llinatge dels Titans, com ell.
Què va fer Mary Shelley amb aquest mite antic? Només una cosa, però de gran importància: Frankenstein modela —amb ossos, carn i pell d’altres éssers humans— el seu monstre, però no és capaç (o no hi ha pensat, o no ha pogut fer-ho) d’oferir-li una consciència moral; de manera que el dia que el monstre és motiu de rebuig i violència entre una colla d’exiliats francesos, en una pobra cabana, s’hi torna amb tota la maldat que hom es pugui imaginar. Era molt bona persona, va salvar una noia de morir ofegada; però l’horror que causa el seu aspecte —Boris Karloff, per exemple— el porta, de cop i sobte, a deixar el camí del bé i enfilar el del mal, sense la capacitat de discernir entre les dues coses, qüestió de debò enrevessada a les societats laiques, ja sense l’antic fonament teològic del comportament. La moral “natural” no basta, com bé sabia Hobbes. El codi civil, tampoc.
Shelley no va explicar els embulls psicològics de les mutacions del comportament del monstre, potser perquè volia donar a entendre que Frankenstein no havia pogut crear un ésser amb una ànima o una ment tan desenvolupades com per ser capaç de discernir entre el bé i el mal. Així ve a tomb considerar que, després d’aquesta obra —que, en part, també està inspirada pel desenvolupament imparable de la ciència i la tècnica, inclosos els autòmats del segle XVIII—, els humans no han parat de construir màquines cada cop més semblants a aquell monstre, sense haver estat capaços, ai las!, d’oferir-los no solament moviment i una certa intel·ligència (artificial), sinó també la capacitat d’establir una diferència entre la bondat i la maldat. D’altra banda, ja el mite medieval del Golem, originari de l’era talmúdica, presentava la creació d’un ésser “inacabat” (golem vol dir “cosa inacabada”, “informe”) que acaba devorant el seu inventor per haver aquest impostat la capacitat creadora, única, de Jahvè.
I així anem ara. Hi ha cap déu que avui ens pugui castigar per fer aquesta mena d’entremaliadures, bo i creant, entre altres ginys, uns robots que ens porten el menjar a taula o guien un cotxe, o uns programes informàtics molt complexos, capaços de modelar un sonet a l’estil gongorí? No n’hi ha cap, almenys a les societats més avançades. De manera que l’ésser humà acabarà suplantat per una màquina, i aquesta, com el monstre de Frankenstein, podrà —el poder, paraula molt reveladora en aquest llibre — més que tot ésser proveït d’intel·ligència natural.
Seguir leyendo
Cargando…
elpais.com