bartell.kathlyn
New member
- Registrado
- 27 Sep 2024
- Mensajes
- 61
Enric Casasses acaba de publicar Notícia de la poesia catalana. Dels orígens al segle vint (Empúries). Parlem amb el poeta, rapsode i traductor, i passem, amb l’excusa del llibre, pels aiguamoixos de la seva manera de veure la literatura catalana, i el país, de tots els temps.
Pregunta. Hola, Enric. Ara parlarem.
Resposta. Vinc una mica empipat. Et porto un llibre. He fet el pròleg de Gaudí, Maillol, Dalí, els tres Homenots de Josep Pla. Acaba de diguem-ne sortir publicat a can La Butxaca.
P. Gràcies. Empipat?
R. La traducció castellana m’ha tocat els pebrots. On hi diu «país» ells hi fan dir «región».
P. Ja hi som. Pot ser que els espanyols no entenguin que el «país» és el tros, la comarca, l’immediat personal, a la francesa, etcètera?
R. Jo crec que totes dues races som igual de burros, catalans i castellans, però amb aquest tema no hi ha manera. Llegeixen «país» i ja es pensen que es parla de Catalunya, quan en realitat el Josep Pla parla de l’Empordà.
P. Que era la seva manera de parlar de Catalunya. Com la teva Notícia de la poesia catalana, que de fet actualitza el gest de la Notícia de Catalunya, de Vicenç Vives, de l’any 1954.
R. Ben vist, sí. Han passat 70 anys. I el títol ve exactament d’aquí.
P. Endavant. Comences amb Ramon Llull i de seguida dius que els nostres diguem-ne mites nacionals tots són, d’una banda, humans, reals, i, de l’altra, visionaris i sobretot escriptors.
R. Sí, tant li fa que siguin reis, filòsofs o metges. Jaume I, Bernat Metge? Tots escriptors. A més a més, el fet de ser de carn i d’os fa que tot el que imaginen pugui ser veritat. El Llull és evident, quan per a ell Déu és la veritat, o la realitat, vaja. És una idea que també es dona en William Blake quan corre moll de visions. Esclar, jo de jovenet odiava tota aquesta cosa del Sagrat Cor, la Santa Església, un rebuig bestial, i per tant Llull i Verdaguer eren l’enemic, catòlics, però després hi he anat pensant, no sé, llegeixo un grec i que hi surti Zeus no em molesta, no sé, és el que diu Fages de Climent, Déu és el que està al mig, «com es Cucurucú», però no l’entén ningú.
P. Jo aquest rebuig a l’Església no l’acabo d’entendre. Els de la teva quina, alguns us hi vau enfadar molt.
R. A casa ningú era de missa. Bé, bateigs i casaments sí, a complir per nassos. Ara, de petits a l’Escala, la tia de vegades ens duia a missa, i vaig sentir uns quants sermons i la conclusió és que, fem el que fem, tots som pecadors. Això, i l’estètica, i la cosa repressiva, la història feta d’assassinats, guerres de religió.
P. Al final tot és una experiència. Els que som de llogarrets, i les ermites són romàniques i el sermó ni arriba a ser sermó sinó que...
R. Això ho he apreciat després i he acabat enamorat de Llull i de Verdaguer. I de Verdaguer una mica més, a l’estil com et pots enamorar del Marquès de Sade sense ser sàdic. Al final tot depèn de com s’escolti. El capellà de l’Escala era un carca, però lo divertit era quan cantaven i senties desafinar la carnissera i tot allò.
P. Per això dius que la poesia catalana comença en prosa, amb en Llull?
R. Ui, en aquest llibre meu tot són començaments, tota l’estona. I començar en prosa és un punt de modernitat també, perquè la poesia en prosa floreix a partir del XIX, Rimbaud, Baudelaire i després Max Jacob, i llavors el Foix, que el vaig veure de lluny un cop. És un camí amb moltes represes.
P. I doncs, la nostra poesia neix provençal, dius, i es torna catalana?
R. Això ho explica molt bé el Jacques Roubaud.
P. Mort fa quatre dies.
R. Sí. Jo tinc un totxo seu que es diu La flor inversa, i allí hi és tot, la rima dels trobadors, els conceptes que gasten, i com aquest món desapareix, agonitza i, gràcies a nosaltres, continua. Pensa que Roubaud cita Brossa i Espriu i companyia. Sap que som els hereus de tot allò.
P. O sigui que tot allò passa pels Pirineus, que en aquí sort que són baixos, de bon salvar.
R. Fins i tot amb elefants anibalescos, sí.
P. Un amic meu que s’ha llegit el teu llibre m’ha demanat que et demani si la història de la literatura catalana, i per tant de Catalunya, l’han feta, gairebé tota, els poetes. I la segona, també d’aquest amic: amb aquest llibre ens encarregues feina?
R. Hi ha algun novel·lista entremig, i un parell de gramàtics. Jo només provoco, no encarrego. Assenyalo les frontisses de les portes que s’han obert i de les que s’han tancat, durant segles. I cada porta té dues cares. Per exemple, Llull és una font que raja, Ausiàs March és un volcà en erupció. Cadascun comença i alhora continua. Però cadascun és el primer en lo seu i de fet és el primer del món en lo seu.
P. Home, cites Andreu Febrer i la primera traducció de la Divina Comèdia, la primera autobiografia d’un rei medieval, en Jaume I, la...
R. Amb això, i l’esmento, em baso molt amb en Llorenç i Jordana: som precoços amb tot, fins i tot amb la Decadència. Mira, i n’hi ha un altre, un lleidatà que firma, més o menys firma Matxicot a Pagès Editors, que té una visió, la d’un que fa una conferència en una llar de jubilats, és molt divertit, i els vells li fan preguntes i ell respon, en resum, que el problema dels catalans és que tenim massa nivell. Diu, un estat propi, va, vam ser dels primers a tenir-ne un, i va ser un èxit, però, diu, era un gasto inútil i vam dir-nos més val que ens manin els altres.
P. És el que diu la Benedetta Tagliabue dels catalans, que comencem a lluitar quan ja ho tenim tot heroicament perdut?
R. Sí! O més aviat és que ens ho deixem perdre. Els nostres mites, tornem-hi, són reals. Com diu l’Àngel Carmona, mira, un dels grans herois últims al qual encara li fotem estopa és el Pompeu Fabra, i diu, “és l’únic català de la història que ha sigut obeït”. Aviat és dit, eh?, i ni era polític ni era militar. La base és seva. El trampolí lingüístic el posa ell. Nosaltres tenim la sort de poder fruir de la seva feina.
P. I en Coromines?
R. Té exageracions que li agraïm. És el diccionari més divertit del món, com quan li diu “poeta de balancí” al Segarra. I no suportava la poesia retocada de Carner, dient que de vell el van convèncer per fer malbé els poemes que havia escrit. Coromines i Fabra són, van ser uns escriptors formidables.
P. I amb molta orella. Com al capítol ‘Zero’ del teu llibre, el dels capellans lúbrics, que cullen i recullen la mandanga oral.
R. Sí, escriuen amb un llatí d’estar pel claustre. Això ho hem tingut sempre. És com allò del Curial, que s’abandona a la vida “mollament lasciva, com si fos un prelat o un arquebisbe”.
P. Podria ser, que Josep Pedrals begui d’aquí, en el millor sentit?
R. Oi tant. Té un punt. L’esperit. És el meu capítol ‘La ironia de Déu’. No arriben a ser heretges declarats, però són a la ratlla, l’un s’enfronta amb el bisbe, els altres s’embardissen amb les monges, en fi.
P. Una altra constant, que trec del teu llibre. Catalunya comença defensant els càtars, pam. Llull anatemitzat, patam. March “soc catòlic però la fe no m’escalfa”, patapam. I tot seguit desembarquen els capellans que van com una teia. Verdaguer cancel·lat en vida i la posterior Catalunya popular, obrera, internacionalista i per tant iconoclasta.
R. Cremant esglésies i desenterrant monges, sí. Bullangues, la Setmana Tràgica. Coses que vaig apuntalar gràcies a l’amic Gerard Horta: aquí tot era ple d’espiritistes, nudistes, vegetarians, teòsofs. I la cosa de la llengua és un triangle. En un vèrtex hi ha els trobadors, en l’altre els monjos desbridats i en l’altre la llengua oral, de pobres i rics i heretges, una llengua que no ha passat per les mans dels copistes, i per tant les cançons i les contalles que van arribar als meus pares són barroques. Francesc Pujols ho explica: refranys, modismes, frases fetes i cançons, les nostres venen del Rector de Vallfogona cap aquí.
P. Ara que dius en dallò de Vallfogona, anem a un altre vòrtex del teu llibre: el dels poetes insultaires, dels quals no sé si Salvador Oliva, quan s’enfada, és l’exponent últim.
R. L’amo és Guillem de Berguedà. Impresentable i simpàtic. Segle XII, eh? És únic, a banda i banda del món. No té límits, contra el rei, contra el bisbe i contra l’enemic íntim, o sigui el veí. Punxa i encerta, és bestial. Riquer en va fer l’obra completa, i la primera edició és editada al Monestir de Poblet. A l’explicació hi posa, en castellà, és clar, hi diu “dado el caràcter sacro del recinto”, blablablà, “ciertas palabras no se han traducido”, però és clar, s’entenen a l’original!
P. Ai, els equilibris d’en Riquer, oi?
R. Segons el meu pare, Riquer va dir que agraïa haver perdut aquella mà que havia escrit massa en català, i que amb l’altra potser ja tocava fer-ho en sèrio i en castellà.
P. El meu pare diu que deia que unes “ramas separatistas” l’hi havien arrencat el braç. Al llibre dius que, enllà dels cinc sentits corrents, en el cas de Llull i per sempre més el sisè sentit català és la conversa.
R. Sí, són les formes de relació amb l’exterior. El mirar, l’escoltar, el xerrar. En certa manera, no és que m’ho hagi inventat, però ho he buscat. L’affatus de Llull, que si vol dir llenguatge, que si vol dir la parla, o el parlar... i al final vaig arribar a la conclusió que vol dir conversa. És l’entra i surt.
P. L’enraonar?
R. Hi ha la mena de conversa catalana que explica Josep Pla, que és un arquetipus, també, i doncs, no sé, un dia de mercat, dos del poble es creuen i d’entrada es diuen “ei” i “ei” amb un moviment de barbeta, i a mesura que es van allunyant, ep, més aprofundeixen i més parlen i més es diuen coses, del pal “records a la senyora”, “i com està el nen?”, i finalment, com més lluny estan l’un de l’altre...
P. Més arriba el moment de les confessions en cru, a crits, a cel batent, i ho sent tothom.
R. L’hòstia. Com més separats més xerren, i més bèsties. Es podria dir que és la situació de certs escriptors. Jaume Roig, Roís de Corella, el Gassull, Vicent Ferrer.
P. I els estramps, un cop més, els primers en català.
R. Un cop més, això ens ho va haver de dir un estudiós napolità. En aquesta època que dic al llibre, no hi ha poemes sense rima, tret d’a casa nostra. Ni amb italià, ni amb espanyol ni amb francès ni amb gallec. Abans de la pallissa ecumènica, els trobadors estaven a punt d’arribar a això. Ja eren a la sextina, i el següent pas era l’estramp i el fa l’Andreu Febrer, i després continua Jordi de Sant Jordi, l’Ausiàs i companyia, i és un petard del tot contemporani.
P. Da-li: dius que també tenim la primera novel·la d’escacs de la història, del s. XV?
R. No. Dic que tenim la primera partida d’escacs completa narrada i amb les normes actuals. Escacs d’amor, a tres mans, de Castellví, Vinyoles i Fenollar, un hit de la cosa valenciana. Després hi ha coses que segueixen els moviments dels escacs, ja no és tan exhaustiu, com l’Alícia al mirall, de Carroll, o allò de l’Arrabal, que ara no recordo com es deia, però no és el mateix. La història d’Escacs d’amor és la partida.
P. Hi ha la Novel·la d’escacs d’en Zweig, però saltem al capítol ‘Dos’. És quan dius que abandonem les metàfores morals i entrem en les moralitats.
R. Una novel·leta molt bona, la del Zweig, però res a veure. Sí, el capítol ‘Dos’: les primeres traduccions de March al castellà parlen de moralidades. La cosa es posa seriosa.
P. Bueno, i avui la gent entra a la catedral de València ciutat i en trepitja la tomba.
R. Hi ha l’anècdota de l’Estellés que hi va amb la filla, hi entren, s’aturen davant la tomba, i la nena, de 8 o 10 anys, es fot a plorar, i el pare li diu “què tens, xiqueta?”, i ella respon “oh, com éreu tan amics...”.
P. Dius que March tots els bons poetes catalans del XX i del XXI el tenen a tocar.
R. Quina novetat. March trenca a parlar, i això és ben gros. Tren-ca-a-par-lar. Ferrater, Gabriel, diu més o menys el mateix. March inicia la conversa pública, en la qual som immersos encara.
P. Oc. Salto. March: el pensament català raja en decasíl·labs?
R. O en epta, depèn de la música. La cosa és allò del personatge de Molière, que es pensa que parla en prosa i de fet parlava en versos lliures, com tothom. Som aquí.
P. Rebaixem. Després de March què?
R. Coi, no ens enfosquim gota. El del rector de Vallfogona és un negre amb reflexos d’albergínia. Mira que dir-ne Decadència? Després d’ell hi ha diversos portadors de la torxa, si es pot dir així. Eura, Fontanella, què sé jo. Jo dic uns quants noms.
P. Eura el treus a passejar al teu llibre Bes Nagana, del 2011. És com si sempre treballessis el mateix bloc de marbre. Als Assagets hi he vist espurnes del llibre que ara ens ha reunit.
R. He fet moltes hores. Moltes. Al meu aire. Ho tinc escrit: “faig el que em sembla i el que em sembla que haig de fer”. No és tant la feina, que m’agrada, que sí, però faig el que toca. I fora, hi ha molta feina. Caminar, recitals que érem tres a prendre pel sac, i feina, i auditoris, i agafar les brides de la tradició, i encarar l’auriga cap endavant.
P. I ho fas amb “l’alegria catalana”, que surt al teu llibre?
R. Això em ve del Carmona. Generalitzar és difícil, però sempre hi ha aquesta cosa, l’alegria, però de tocar de peus a terra, entre la vinya i el fenollar, que és una mística concreta, i és el pa pa i el vi vi, que diuen. I em ve del Brossa. I de tots. I de l’adulteri francès, i de l’Artaud boig, i de mirar a Itàlia, que són els qui més ens miren des de fora. L’alegria que vol dir seny passat pel sedàs del cos i del pensament, i del desig.
P. Fem un salt arqueològic. Verdaguer? El pim-pam-pum?
R. Verdaguer inspira confiança. Bateja Catalunya amb els noms de sempre. O la torna a batejar, com vulguis. La gent reacciona positivament. El va seguir gent que cremava esglésies. Té una bona correspondència amb l’Aladern, pseudònim de Cosme Vidal, de Reus, un salvatge “impiu”, o “pagà”. Són com l’aigua i l’oli, i aquest tio és l’únic que el defensa quan Verdaguer acaba cancel·lat des dels quatre punts cardinals.
P. Bueno, Giorgia Meloni ha dit que Gramsci li fa pessigolles.
R. Ja som al cap del carrer. Verdaguer encaterina el proletariat, eh? Parelles de ball impossibles. Aquests analistes francesos que ho saben tot, llegia d’ells que totes les combinacions ara són possibles, anarcocapitalista, anarcofeixista, comunista convergent... les combinacions que vulguis.
P. “Nem al desguàs: totes les veus de la terra”.
R. Aquesta frase és del Maragall, però el meu llibre ha passat per tots, i cap aquí Rusiñol i tot, i Guimerà, ja veus des d’on em despenjo, però la meva Notícia s’atura en Maragall. Ara bé, mira, per exemple el capítol de Verdaguer no ha canviat gens, del que vaig escriure per al llibre de l’Orlando Guillén. Vull dir que Verdaguer, abans de continuar, és el darrer que punqueja, o sigui, l’últim que surt a cremar-ho tot.
P. Parles del llibre que vas curar, quin verb, sobre els seus exorcismes a la Casa de l’Oració de Barcelona? Segur que la teva Notícia no s’atura, precisament, en aquí?
R. Cabró, sí. Però no. S’atura en Salvat-Papasseit, i en aquesta cosa del parlar, en aquesta cosa dels fonemes, què dic, dels sons, les fresses bascoides del català, les elles i altres sons aspres, el soroll, el roll sonor de la llengua. I les sessions amb els desgraciats, de Verdaguer, en baixen plenes, d’aquestes sonoritats. I si de cas Maragall ho eleva, tot plegat. I després hi ha la cosa que em ve del Benjamin: cada paraula és intraduïble, però el discurs es pot traduir. Farigola i tomillo no és el mateix. Jo he mirat de traduir una conversa de fa més de mig mil·lenni a l’ara i aquí. En toco molts, d’ençà de Llull, passant per Isabel de Villena, fins a Carner, Espriu, Maragall!, Víctor Català, Dalí, la Notícia comença en prosa i acaba en narrativa. Vayreda, en fi. Ruyra. No sé.
P. Ara que ho dius, què t’encaterina, de l’ara i aquí? O, dit diferent, qui t’has deixat?
R. L’Apel·les Metres.
P. Em sap greu, demanar al vell que quin jove no sé què.
P. Hi ha una plèiade. Guim Valls, Eduard Marco de primera, el Targa té punts ben interessants, i la Distòcia d’una tal Codony, i així ‘nem fent, però no en tinc ni idea, n’hi ha molts, i jo penso que d’una banda ja tocaria que els joves m’influïssin a mi, i de l’altra considerar si els meus contemporanis miren enrere com jo i alhora tiren endavant. Jo tinc el retrovisor calibrat i miro endavant. Llegir demana molt de temps. Entendre-ho demana tota una vida. Vaig a recitals, ho miro, ho escolto, ho sento, però fins aquí el meu diagnòstic. La cosa bona és que el català, diuen, agonitza, però cada promoció té un català millor que l’anterior. La Blanca Llum, abans en Camacho Grau, no parem, no pararem, Raquel Santanera, la Maria Callís, això no s’aturarà. O no.
Seguir leyendo
Pregunta. Hola, Enric. Ara parlarem.
Resposta. Vinc una mica empipat. Et porto un llibre. He fet el pròleg de Gaudí, Maillol, Dalí, els tres Homenots de Josep Pla. Acaba de diguem-ne sortir publicat a can La Butxaca.
P. Gràcies. Empipat?
R. La traducció castellana m’ha tocat els pebrots. On hi diu «país» ells hi fan dir «región».
P. Ja hi som. Pot ser que els espanyols no entenguin que el «país» és el tros, la comarca, l’immediat personal, a la francesa, etcètera?
R. Jo crec que totes dues races som igual de burros, catalans i castellans, però amb aquest tema no hi ha manera. Llegeixen «país» i ja es pensen que es parla de Catalunya, quan en realitat el Josep Pla parla de l’Empordà.
P. Que era la seva manera de parlar de Catalunya. Com la teva Notícia de la poesia catalana, que de fet actualitza el gest de la Notícia de Catalunya, de Vicenç Vives, de l’any 1954.
R. Ben vist, sí. Han passat 70 anys. I el títol ve exactament d’aquí.
P. Endavant. Comences amb Ramon Llull i de seguida dius que els nostres diguem-ne mites nacionals tots són, d’una banda, humans, reals, i, de l’altra, visionaris i sobretot escriptors.
R. Sí, tant li fa que siguin reis, filòsofs o metges. Jaume I, Bernat Metge? Tots escriptors. A més a més, el fet de ser de carn i d’os fa que tot el que imaginen pugui ser veritat. El Llull és evident, quan per a ell Déu és la veritat, o la realitat, vaja. És una idea que també es dona en William Blake quan corre moll de visions. Esclar, jo de jovenet odiava tota aquesta cosa del Sagrat Cor, la Santa Església, un rebuig bestial, i per tant Llull i Verdaguer eren l’enemic, catòlics, però després hi he anat pensant, no sé, llegeixo un grec i que hi surti Zeus no em molesta, no sé, és el que diu Fages de Climent, Déu és el que està al mig, «com es Cucurucú», però no l’entén ningú.
P. Jo aquest rebuig a l’Església no l’acabo d’entendre. Els de la teva quina, alguns us hi vau enfadar molt.
R. A casa ningú era de missa. Bé, bateigs i casaments sí, a complir per nassos. Ara, de petits a l’Escala, la tia de vegades ens duia a missa, i vaig sentir uns quants sermons i la conclusió és que, fem el que fem, tots som pecadors. Això, i l’estètica, i la cosa repressiva, la història feta d’assassinats, guerres de religió.
P. Al final tot és una experiència. Els que som de llogarrets, i les ermites són romàniques i el sermó ni arriba a ser sermó sinó que...
R. Això ho he apreciat després i he acabat enamorat de Llull i de Verdaguer. I de Verdaguer una mica més, a l’estil com et pots enamorar del Marquès de Sade sense ser sàdic. Al final tot depèn de com s’escolti. El capellà de l’Escala era un carca, però lo divertit era quan cantaven i senties desafinar la carnissera i tot allò.
P. Per això dius que la poesia catalana comença en prosa, amb en Llull?
R. Ui, en aquest llibre meu tot són començaments, tota l’estona. I començar en prosa és un punt de modernitat també, perquè la poesia en prosa floreix a partir del XIX, Rimbaud, Baudelaire i després Max Jacob, i llavors el Foix, que el vaig veure de lluny un cop. És un camí amb moltes represes.
P. I doncs, la nostra poesia neix provençal, dius, i es torna catalana?
R. Això ho explica molt bé el Jacques Roubaud.
P. Mort fa quatre dies.
R. Sí. Jo tinc un totxo seu que es diu La flor inversa, i allí hi és tot, la rima dels trobadors, els conceptes que gasten, i com aquest món desapareix, agonitza i, gràcies a nosaltres, continua. Pensa que Roubaud cita Brossa i Espriu i companyia. Sap que som els hereus de tot allò.
P. O sigui que tot allò passa pels Pirineus, que en aquí sort que són baixos, de bon salvar.
R. Fins i tot amb elefants anibalescos, sí.
P. Un amic meu que s’ha llegit el teu llibre m’ha demanat que et demani si la història de la literatura catalana, i per tant de Catalunya, l’han feta, gairebé tota, els poetes. I la segona, també d’aquest amic: amb aquest llibre ens encarregues feina?
R. Hi ha algun novel·lista entremig, i un parell de gramàtics. Jo només provoco, no encarrego. Assenyalo les frontisses de les portes que s’han obert i de les que s’han tancat, durant segles. I cada porta té dues cares. Per exemple, Llull és una font que raja, Ausiàs March és un volcà en erupció. Cadascun comença i alhora continua. Però cadascun és el primer en lo seu i de fet és el primer del món en lo seu.
P. Home, cites Andreu Febrer i la primera traducció de la Divina Comèdia, la primera autobiografia d’un rei medieval, en Jaume I, la...
R. Amb això, i l’esmento, em baso molt amb en Llorenç i Jordana: som precoços amb tot, fins i tot amb la Decadència. Mira, i n’hi ha un altre, un lleidatà que firma, més o menys firma Matxicot a Pagès Editors, que té una visió, la d’un que fa una conferència en una llar de jubilats, és molt divertit, i els vells li fan preguntes i ell respon, en resum, que el problema dels catalans és que tenim massa nivell. Diu, un estat propi, va, vam ser dels primers a tenir-ne un, i va ser un èxit, però, diu, era un gasto inútil i vam dir-nos més val que ens manin els altres.
P. És el que diu la Benedetta Tagliabue dels catalans, que comencem a lluitar quan ja ho tenim tot heroicament perdut?
R. Sí! O més aviat és que ens ho deixem perdre. Els nostres mites, tornem-hi, són reals. Com diu l’Àngel Carmona, mira, un dels grans herois últims al qual encara li fotem estopa és el Pompeu Fabra, i diu, “és l’únic català de la història que ha sigut obeït”. Aviat és dit, eh?, i ni era polític ni era militar. La base és seva. El trampolí lingüístic el posa ell. Nosaltres tenim la sort de poder fruir de la seva feina.
P. I en Coromines?
R. Té exageracions que li agraïm. És el diccionari més divertit del món, com quan li diu “poeta de balancí” al Segarra. I no suportava la poesia retocada de Carner, dient que de vell el van convèncer per fer malbé els poemes que havia escrit. Coromines i Fabra són, van ser uns escriptors formidables.
P. I amb molta orella. Com al capítol ‘Zero’ del teu llibre, el dels capellans lúbrics, que cullen i recullen la mandanga oral.
R. Sí, escriuen amb un llatí d’estar pel claustre. Això ho hem tingut sempre. És com allò del Curial, que s’abandona a la vida “mollament lasciva, com si fos un prelat o un arquebisbe”.
P. Podria ser, que Josep Pedrals begui d’aquí, en el millor sentit?
R. Oi tant. Té un punt. L’esperit. És el meu capítol ‘La ironia de Déu’. No arriben a ser heretges declarats, però són a la ratlla, l’un s’enfronta amb el bisbe, els altres s’embardissen amb les monges, en fi.
P. Una altra constant, que trec del teu llibre. Catalunya comença defensant els càtars, pam. Llull anatemitzat, patam. March “soc catòlic però la fe no m’escalfa”, patapam. I tot seguit desembarquen els capellans que van com una teia. Verdaguer cancel·lat en vida i la posterior Catalunya popular, obrera, internacionalista i per tant iconoclasta.
R. Cremant esglésies i desenterrant monges, sí. Bullangues, la Setmana Tràgica. Coses que vaig apuntalar gràcies a l’amic Gerard Horta: aquí tot era ple d’espiritistes, nudistes, vegetarians, teòsofs. I la cosa de la llengua és un triangle. En un vèrtex hi ha els trobadors, en l’altre els monjos desbridats i en l’altre la llengua oral, de pobres i rics i heretges, una llengua que no ha passat per les mans dels copistes, i per tant les cançons i les contalles que van arribar als meus pares són barroques. Francesc Pujols ho explica: refranys, modismes, frases fetes i cançons, les nostres venen del Rector de Vallfogona cap aquí.
P. Ara que dius en dallò de Vallfogona, anem a un altre vòrtex del teu llibre: el dels poetes insultaires, dels quals no sé si Salvador Oliva, quan s’enfada, és l’exponent últim.
R. L’amo és Guillem de Berguedà. Impresentable i simpàtic. Segle XII, eh? És únic, a banda i banda del món. No té límits, contra el rei, contra el bisbe i contra l’enemic íntim, o sigui el veí. Punxa i encerta, és bestial. Riquer en va fer l’obra completa, i la primera edició és editada al Monestir de Poblet. A l’explicació hi posa, en castellà, és clar, hi diu “dado el caràcter sacro del recinto”, blablablà, “ciertas palabras no se han traducido”, però és clar, s’entenen a l’original!
P. Ai, els equilibris d’en Riquer, oi?
R. Segons el meu pare, Riquer va dir que agraïa haver perdut aquella mà que havia escrit massa en català, i que amb l’altra potser ja tocava fer-ho en sèrio i en castellà.
P. El meu pare diu que deia que unes “ramas separatistas” l’hi havien arrencat el braç. Al llibre dius que, enllà dels cinc sentits corrents, en el cas de Llull i per sempre més el sisè sentit català és la conversa.
R. Sí, són les formes de relació amb l’exterior. El mirar, l’escoltar, el xerrar. En certa manera, no és que m’ho hagi inventat, però ho he buscat. L’affatus de Llull, que si vol dir llenguatge, que si vol dir la parla, o el parlar... i al final vaig arribar a la conclusió que vol dir conversa. És l’entra i surt.
P. L’enraonar?
R. Hi ha la mena de conversa catalana que explica Josep Pla, que és un arquetipus, també, i doncs, no sé, un dia de mercat, dos del poble es creuen i d’entrada es diuen “ei” i “ei” amb un moviment de barbeta, i a mesura que es van allunyant, ep, més aprofundeixen i més parlen i més es diuen coses, del pal “records a la senyora”, “i com està el nen?”, i finalment, com més lluny estan l’un de l’altre...
P. Més arriba el moment de les confessions en cru, a crits, a cel batent, i ho sent tothom.
R. L’hòstia. Com més separats més xerren, i més bèsties. Es podria dir que és la situació de certs escriptors. Jaume Roig, Roís de Corella, el Gassull, Vicent Ferrer.
P. I els estramps, un cop més, els primers en català.
R. Un cop més, això ens ho va haver de dir un estudiós napolità. En aquesta època que dic al llibre, no hi ha poemes sense rima, tret d’a casa nostra. Ni amb italià, ni amb espanyol ni amb francès ni amb gallec. Abans de la pallissa ecumènica, els trobadors estaven a punt d’arribar a això. Ja eren a la sextina, i el següent pas era l’estramp i el fa l’Andreu Febrer, i després continua Jordi de Sant Jordi, l’Ausiàs i companyia, i és un petard del tot contemporani.
P. Da-li: dius que també tenim la primera novel·la d’escacs de la història, del s. XV?
R. No. Dic que tenim la primera partida d’escacs completa narrada i amb les normes actuals. Escacs d’amor, a tres mans, de Castellví, Vinyoles i Fenollar, un hit de la cosa valenciana. Després hi ha coses que segueixen els moviments dels escacs, ja no és tan exhaustiu, com l’Alícia al mirall, de Carroll, o allò de l’Arrabal, que ara no recordo com es deia, però no és el mateix. La història d’Escacs d’amor és la partida.
P. Hi ha la Novel·la d’escacs d’en Zweig, però saltem al capítol ‘Dos’. És quan dius que abandonem les metàfores morals i entrem en les moralitats.
R. Una novel·leta molt bona, la del Zweig, però res a veure. Sí, el capítol ‘Dos’: les primeres traduccions de March al castellà parlen de moralidades. La cosa es posa seriosa.
P. Bueno, i avui la gent entra a la catedral de València ciutat i en trepitja la tomba.
R. Hi ha l’anècdota de l’Estellés que hi va amb la filla, hi entren, s’aturen davant la tomba, i la nena, de 8 o 10 anys, es fot a plorar, i el pare li diu “què tens, xiqueta?”, i ella respon “oh, com éreu tan amics...”.
P. Dius que March tots els bons poetes catalans del XX i del XXI el tenen a tocar.
R. Quina novetat. March trenca a parlar, i això és ben gros. Tren-ca-a-par-lar. Ferrater, Gabriel, diu més o menys el mateix. March inicia la conversa pública, en la qual som immersos encara.
P. Oc. Salto. March: el pensament català raja en decasíl·labs?
R. O en epta, depèn de la música. La cosa és allò del personatge de Molière, que es pensa que parla en prosa i de fet parlava en versos lliures, com tothom. Som aquí.
P. Rebaixem. Després de March què?
R. Coi, no ens enfosquim gota. El del rector de Vallfogona és un negre amb reflexos d’albergínia. Mira que dir-ne Decadència? Després d’ell hi ha diversos portadors de la torxa, si es pot dir així. Eura, Fontanella, què sé jo. Jo dic uns quants noms.
P. Eura el treus a passejar al teu llibre Bes Nagana, del 2011. És com si sempre treballessis el mateix bloc de marbre. Als Assagets hi he vist espurnes del llibre que ara ens ha reunit.
R. He fet moltes hores. Moltes. Al meu aire. Ho tinc escrit: “faig el que em sembla i el que em sembla que haig de fer”. No és tant la feina, que m’agrada, que sí, però faig el que toca. I fora, hi ha molta feina. Caminar, recitals que érem tres a prendre pel sac, i feina, i auditoris, i agafar les brides de la tradició, i encarar l’auriga cap endavant.
P. I ho fas amb “l’alegria catalana”, que surt al teu llibre?
R. Això em ve del Carmona. Generalitzar és difícil, però sempre hi ha aquesta cosa, l’alegria, però de tocar de peus a terra, entre la vinya i el fenollar, que és una mística concreta, i és el pa pa i el vi vi, que diuen. I em ve del Brossa. I de tots. I de l’adulteri francès, i de l’Artaud boig, i de mirar a Itàlia, que són els qui més ens miren des de fora. L’alegria que vol dir seny passat pel sedàs del cos i del pensament, i del desig.
P. Fem un salt arqueològic. Verdaguer? El pim-pam-pum?
R. Verdaguer inspira confiança. Bateja Catalunya amb els noms de sempre. O la torna a batejar, com vulguis. La gent reacciona positivament. El va seguir gent que cremava esglésies. Té una bona correspondència amb l’Aladern, pseudònim de Cosme Vidal, de Reus, un salvatge “impiu”, o “pagà”. Són com l’aigua i l’oli, i aquest tio és l’únic que el defensa quan Verdaguer acaba cancel·lat des dels quatre punts cardinals.
P. Bueno, Giorgia Meloni ha dit que Gramsci li fa pessigolles.
R. Ja som al cap del carrer. Verdaguer encaterina el proletariat, eh? Parelles de ball impossibles. Aquests analistes francesos que ho saben tot, llegia d’ells que totes les combinacions ara són possibles, anarcocapitalista, anarcofeixista, comunista convergent... les combinacions que vulguis.
P. “Nem al desguàs: totes les veus de la terra”.
R. Aquesta frase és del Maragall, però el meu llibre ha passat per tots, i cap aquí Rusiñol i tot, i Guimerà, ja veus des d’on em despenjo, però la meva Notícia s’atura en Maragall. Ara bé, mira, per exemple el capítol de Verdaguer no ha canviat gens, del que vaig escriure per al llibre de l’Orlando Guillén. Vull dir que Verdaguer, abans de continuar, és el darrer que punqueja, o sigui, l’últim que surt a cremar-ho tot.
P. Parles del llibre que vas curar, quin verb, sobre els seus exorcismes a la Casa de l’Oració de Barcelona? Segur que la teva Notícia no s’atura, precisament, en aquí?
R. Cabró, sí. Però no. S’atura en Salvat-Papasseit, i en aquesta cosa del parlar, en aquesta cosa dels fonemes, què dic, dels sons, les fresses bascoides del català, les elles i altres sons aspres, el soroll, el roll sonor de la llengua. I les sessions amb els desgraciats, de Verdaguer, en baixen plenes, d’aquestes sonoritats. I si de cas Maragall ho eleva, tot plegat. I després hi ha la cosa que em ve del Benjamin: cada paraula és intraduïble, però el discurs es pot traduir. Farigola i tomillo no és el mateix. Jo he mirat de traduir una conversa de fa més de mig mil·lenni a l’ara i aquí. En toco molts, d’ençà de Llull, passant per Isabel de Villena, fins a Carner, Espriu, Maragall!, Víctor Català, Dalí, la Notícia comença en prosa i acaba en narrativa. Vayreda, en fi. Ruyra. No sé.
P. Ara que ho dius, què t’encaterina, de l’ara i aquí? O, dit diferent, qui t’has deixat?
R. L’Apel·les Metres.
P. Em sap greu, demanar al vell que quin jove no sé què.
P. Hi ha una plèiade. Guim Valls, Eduard Marco de primera, el Targa té punts ben interessants, i la Distòcia d’una tal Codony, i així ‘nem fent, però no en tinc ni idea, n’hi ha molts, i jo penso que d’una banda ja tocaria que els joves m’influïssin a mi, i de l’altra considerar si els meus contemporanis miren enrere com jo i alhora tiren endavant. Jo tinc el retrovisor calibrat i miro endavant. Llegir demana molt de temps. Entendre-ho demana tota una vida. Vaig a recitals, ho miro, ho escolto, ho sento, però fins aquí el meu diagnòstic. La cosa bona és que el català, diuen, agonitza, però cada promoció té un català millor que l’anterior. La Blanca Llum, abans en Camacho Grau, no parem, no pararem, Raquel Santanera, la Maria Callís, això no s’aturarà. O no.
Seguir leyendo
Cargando…
elpais.com