graham.bryon
Member
- Registrado
- 27 Sep 2024
- Mensajes
- 43
Com cada any, els crítics i col·laboradors de Quadern han fet una selecció de les lectures imprescindibles. Mitjançant una enquesta anònima, cadascú ha votat els deu títols preferits de l’any per ordre de preferència, amb l’únic requisit que fossin originals en català i publicats l’any 2024, independentment del gènere literari. Del càlcul proporcional dels vots, en surt la llista dels millors llibres de la literatura catalana que ens deixa aquest 2024.
Per Nadal Suau
Vaig llegir fa pocs dies en una secció particularment fatxenda de la premsa cultural madrilenya que Arcadi Espada havia fet una broma més o menys previsible arran de la publicació d’Un cor furtiu: el llibre, deia Espada, només el deurien haver llegit 25 persones, i tira. Per descomptat, s’entén que la gràcia juga a favor de Xavier Pla i del que se’n fot és del país, o potser dels països (no en va, la traducció castellana sospito que deu haver gaudit d’una recepció molt per sota del que mereixia), però, així i tot, potser no hagi estat el tret irònic més ben pegat de la temporada de caça 2024. Al cap i a la fi, bé podria ser que aquesta biografia monumental hagués disposat de pocs lectors en el moment de la seva aparició pública (la qual cosa és, d’altra banda, molt dubtosa), i no passaria res: el seu prestigi ja s’havia cuinat molt abans i el seu destí passa per ser consultada, llegida i estudiada per molts d’anys. I és que aquestes 1.500 pàgines no hi ha qui se les salti, fins i tot si només fossin una font d’informació sistematitzada i inacabable. El cas, però, és que són molt més que això.
En el moment de presentar el llibre, l’editor Emili Rosales va comparar Un cor furtiu amb Guerra i pau pel seu pols narratiu i la seva capacitat de contar tot un segle (català, espanyol i europeu) a partir d’una vida individual. Tot i entendre’l perfectament, el paral·lelisme em va divertir perquè d’alguna manera recorda aquella vella fetitxització del gènere-novel·la que sovint perseguí al mateix Pla, quan, en realitat, la potència de l’obra s’explica perfectament des de les coordenades del seu gènere, la biografia. De fet, és un treball que em recorda molt la millor biografia d’autor que potser s’hagi escrit mai, el Dostoievski de Joseph Frank, per la seva capacitat d’acumular materials de tal manera que l’alcoholisme es barregi amb les mesquineses polítiques, els amors amb les burocràcies, l’escriptura literària amb l’estratègia editorial o el tarannà personal amb el paisatge moral d’un continent, ben igual que David Lean lligava un misto amb el sol del desert, sols que fent servir d’eix vertebral un home poc o gens heroic, però, això sí, infinitament curiós i dotat d’un talent formidable per als clarobscurs ideològics i ètics. El resultat ens arrossega d’una tirada. Si enguany hi ha hagut un llibre que jo hagi llegit al galop i amb entusiasme genuí, sens dubte ha estat el de Xavier Pla.
I tanmateix, a aquestes altures i en aquest número de Quadern, el més oportú que puc fer no és tant afegir més lloances a les moltes que ja s’han escrit els darrers mesos, sinó més aviat observar quin ha estat l’efecte del llibre en el panorama cultural català. Fa l’efecte que Josep Pla ja no és matèria de polèmica, en vista que l’entusiasme ha estat amplíssim, però sorprèn que no s’hagin produït més incomoditats a l’hora de capturar els ecos que l’aventura vital possibilista de l’escriptor projecta en el present sociopolític del país, uns ecos ambigus i interpretables: no estic suggerint una lectura única, el que dic és que existeixen inevitablement. Per exemple, les pàgines sobre el període 1936-1939 són vertaderament desassossegants per a qui gaudeixi de viure en un món on la història i la política són en blanc i negre. En tot cas, Un cor furtiu és la confirmació definitiva del lloc central que Pla ocupa al cànon de la literatura catalana, de la mà d’un crític que ja en el canvi de segle ens lliurà un llibre fonamental, Josep Pla: ficció autobiogràfica i veritat literària (Quaderns Crema, 1997), i que des de llavors ha vist confirmar-se quasi totes les seves intuïcions.
Sobre això de la unanimitat hi hauria, però, algun matís a fer. Fa poc es va produir una anècdota estimulant: enguany, Indilletres ha concedit ex aequo el seu premi Llucieta Canyà de crítica literària a dos textos discrepants entorn del llibre, un d’Antoni Martí Monterde, entusiasta, i l’altre de Joan Simó i Rodríguez, escèptic. Tots dos són valuosos, però l’interès de la notícia rau en el contrast entre l’un i l’altre, que implica la reivindicació d’un debat més obert. Així, l’escepticisme de Simó sintetitza bé el que han dit les veus negatives minoritàries que s’han escoltat a Catalunya, veus d’arrel política que consideren un mal senyal per a la cultura catalana que tothom s’hagi posat d’acord a alabar el llibre; que els consensos, en definitiva, o maten o són signe de mort en vida. És així? Torno a la broma d’Espada: potser sí que, ara per ara, la reacció a Un cor furtiu hagi estat la d’un públic que fa comptes de llegir-lo o que en sospita la importància en vista de l’extensió i de la dècada de treball que hi ha dedicat l’autor, però que no s’hi ha posat a empassar-se’l ja, ara, de veres. Potser es tracta d’un prestigi preventiu. Però, en aquest cas, no seria tan greu ni mortal. Pensem que una feina com aquesta no és escrita per donar conversa tres setmanes, sinó dècades. Hem de veure si el pas del temps transforma el consens protocol·lari en sòl fèrtil. La meva aposta és que sí, perquè les incomoditats connaturals al protagonista encara hi són, i tant que sí, ben igual que el rigor brillant del biògraf.
Per Ponç Puigdevall
A La Gran Substitució, Albert Pijuan s’apropia del gran do de la invenció i de l’acció intrèpida que nodreixen les obres de qualsevol sèrie B: la llicència del disbarat, l’impetuós embogiment argumental, la llibertat de la imaginació sense traves. I, amb una facilitat pròdiga, com si la vida hagués adoptat els costums d’un tebeo, hi mescla suplantacions d’identitat, clíniques de cirurgia estètica ubicades als Balcans, idolatries i conjures, el glamour kitsch de Los Angeles, una secta que troba en els múltiples looks que Nicolas Cage exhibeix a les seves pel·lícules la clau per desxifrar el futur del món. Il·limitadament delirant, Dino de Laurentiis Júnior, el protagonista —la seva mare és una perruquera de Sabadell, una antiga estrella de la música discotequera italiana—, afirma ser el fill secret del productor de cine Dino de Laurentiis, i els béns i els mals que ha d’entomar es deuen a la investigació detectivesca empresa per esbrinar qui ha firmat amb el seu nom un article en un fanzín insignificant. Pot semblar difícil de creure, però amb aquest material tan escabellat, que ens arrossega fins al final a una velocitat desaforada, Albert Pijuan ha construït una càlida novel·la sobre la família i les relacions entre pares i fills.
A pesar de la sinuositat argumental de La Gran Substitució, una teranyina frenètica de trames excèntriques i inconcebibles, trenades i destrenades impàvidament —tothom raona segons una lògica obstinada i maniàtica que desemboca en l’absurd, tot generant una riallada infinita—, Albert Pijuan encara té temps, espai i destresa creativa per especular sobre el sentit de narrar una història —a la clínica, el protagonista explica les seves peripècies al pacient del llit del costat, un oient tan estupefacte com nosaltres—, i, sobretot, per decantar la novel·la cap a una zona reflexiva, salvatgement intel·ligent, sobre la buidor i la crisi d’identitat de la societat contemporània i el consumisme virtual que envaeix la vida quotidiana. Segurament La Gran Substitució és la millor novel·la d’Albert Pijuan, almenys fins que no tinguem la sort de llegir-li la següent.
Per Carlota Rubio
Maria Nicolau deu ser l’única escriptora del jo a qui no agrada gaire parlar ni de l’escriptura ni del jo. A Cremo!, el seu segon llibre, hi recull en primera persona els anys que comprenen dos canvis de rumb: comença quan abandona la facultat de Sociologia per trobar un ofici que li permeti fer servir les mans i fugir de la vida de passapapers d’oficina, i acaba quan deixa el restaurant de Vilanova de Sau per dedicar-se a ser escriptora. Entremig, una història de maduració entre restaurants d’alta i baixa estofa, on durant vint anys va acumular hores treballades, patiment, aprenentatges gastronòmics i ressentiment de classe. Va fer falta tot això perquè Nicolau arribés a la conclusió que, de la cuina, se n’ha de parlar en termes de crisi i revolució.
Ens va cridar a tots a les armes a Cuina! O barbàrie (Ara Llibres, 2022), un assaig que no nhomés va ser un fenomen en un sentit comercial, que també, sinó que va aconseguir allò que tots els assaigs haurien de voler: una transformació cultural. Des que Nicolau ha abandonat els fogons i ha passat als llibres i les pantalles, és molt més difícil comprar, menjar o cuinar amb el cervell adormit. Ara ja sabem que, quan es parla de cuina, normalment s’està parlant d’alta cuina, o que és el rebost i no la recepta el que ens farà lliures. Que hagi deixat la cuina (la cuina professional!) per escriure no vol dir que s’hagi enlluernat amb el reconeixement, sinó que creu que posant-hi nervi i paraules farà més servei a la causa.
A Cremo! les receptes es mantenen, però s’imbriquen amb la narració, perquè quan Nicolau deixa d’escriure sobre aliments i passa a fer-ho sobre l’experiència de qui els cuina, l’estil se sofistica. El millor del llibre és la combinació entre la urgència del to i el repòs de la frase: tens la sensació que allò que llegeixes és alhora important, distès i erudit, sense que un escriptor amb ínfules t’ho hagi de demostrar a cop de floritura o cinisme.
El ressò mediàtic, l’atractiu populista del menjar i el seu esperit d’arremangar-se i deixar-se estar de tonteries no ens han de fer oblidar que Maria Nicolau, a banda de cuinera o, com diuen, comunicadora, és una de les millors escriptores que tenim.
Per Miquel Bonet
En ple hivern postnuclear de la literatura catalana, si ara amb el canvi d’any s’acabés tot i poguéssim descansar per fi de ser catalans, Confeti seria una obra que quedaria d’aquest 2024 que deixem. Per mèrits narratius propis i perquè la feina de destil·lació documentària i escriptura de Jordi Puntí té molt de pes, naturalment. Però també pel paper de testimoni de canvi d’època en la nostra cultura que representa. És una gran novel·la americana que parla de nosaltres com si ja no hi fóssim.
El 30 d’abril de 1993, el CERN, una organització de recerca nuclear, va alliberar el codi de la World Wide Web i el va fer de domini públic. És el moment més important de la història d’internet. Feia dos anys i mig que Xavier Cugat, tot i que el showman cubanocatalà havia programat la seva extinció amb l’efecte 2000, s’havia mort. Confeti és una novel·la biogràfica però també la crònica de la fi del món analògic i del naixement del món digital, on les relacions entre la veritat i la mentida han adquirit una altra naturalesa. La galeria dels records inventats, el motiu que recorre tota la narració i que és la base del joc entre fets reals de la vida de Cugat i els altres amb què bombardejava l’opinió pública per fer-se propaganda, potser ara ja no seria possible.
Però Confeti també és el final de més coses. És el col·lapse de la biografia de l’homenot donjoanesc que passa de dona en dona, en segon terme fins i tot quan femelles fatals mastegaven tronxos d’api i “semblava que trossegés un os del seu home”. I és el paroxisme, també, de l’autoficció. Puntí fa desfilar pel llibre jocs de màscares, concursos de dobles a Las Vegas, maquillatges i perruquins. Inclús la troballa del narrador periodista, “un nàufrag professional” que escombra egos com confeti després de la festa del segle, es fa indistingible del personatge biografiat i s’encarta en aquest 40% de ficció que l’autor ens assegura que compon tota vida. Perquè “els cabells de la perruca finalment, després de mitja vida de portar-la, semblen arrelar al crani”.
Per Maria Dasca
Una prosa clara i lluminosa que penetra en l’atrocitat humana. Aquest és el punt de partida del magnífic assaig de Neus Penalba, que revisa l’obra de Mercè Rodoreda a partir de la lectura de la seva novel·la pòstuma, La mort i la primavera. El poble sense nom, entre la muntanya partida i la cova de la Maraldina, on viu una comunitat subjugada per rituals macabres i obscens, és l’arma de foc que utilitza per qüestionar alguns dels llocs comuns que s’han perpetuat sobre l’obra rodorediana i, més especialment, la divisió entre una literatura realista, de to amable i protagonistes ingènues, i una literatura pretesament fantàstica i fosca. Revisar el testament literari rodoredià li permet invocar els clarobscurs de les novel·les més cèlebres, sobretot La plaça del Diamant, amb la qual comparteix no només moments de crueltat extrema (només cal pensar en la Natàlia regant amb salfumant l’esòfag dels seus fills), sinó també una versió molt particular del monòleg interior. Un monòleg que a La mort i la primavera és pronunciat per un espectre.
Fam als ulls, ciment a la boca penetra en l’estètica antropològica i primitivista de la novel·la, tot aprofundint en les ressonàncies que estableix amb el folklore català, els mites universals i el documental etnogràfic. Aquestes relacions situen l’origen del llibre, iniciat el 1961, en un moment molt concret (el París dels cinquanta) i el converteixen en el mirall deformat i tèrbol de la Segona Guerra Mundial i els camps de concentració nazis. Posant en diàleg l’obra literària de Rodoreda amb la plàstica, interrogant els clàssics (Homer, la Bíblia, Dante) i obrint uns ulls insaciables als enigmes del món salvatge i ple de violència de La mort i la primavera, Penalba desplega un assaig hipnòtic, fascinant i fascinat, erudit i lleuger. La seva tesi és clara: si la novel·la ens subjuga és gràcies a la complexitat (semiòtica, simbòlica, imaginativa) del seu univers i de la construcció, en la figura de l’adolescent protagonista —un jove amb la llet als llavis—, d’una veu innocent. Una veu que ens confronta a un horror real, a la vegada històric i universal, que soscava tabús, delits i tendreses.
Les tres protagonistes del tríptic que formaven Permagel, Boulder i Mamut vivien amb incomoditat en societat. Però, a diferència de la protagonista d’Ocàs i fascinació, elles eren solitàries i perifèriques d’una forma volguda, se’n sentien orgulloses. La protagonista d’ara es troba de sobte al carrer, sense cap xarxa que la sustenti. Es tracta d’una novel·la a dos temps, l’ocàs i la fascinació: al primer narra els esforços per la supervivència material de la protagonista, mentre que el segon és un deliri gòtic; una mescla d’èxtasi, agonia i fragilitat. Com és habitual en les seves novel·les Eva Baltasar uneix reflexió filosòfica amb una veu molt lírica i un joc constant amb les expectatives del lector.
Adrià Targa barreja posa en relació referents clàssics i una mirada contemporània en una novel·la en vers que és alhora una baixada als inferns i una oda a la ciutat de Barcelona. Explicat com si fos un poema èpic, Targa barreja la història d’Arnau visitant l’infern de la poesia de la mà de Verdaguer, i Arnau que recorre la ciutat amb els seus amics poetes. És a dir: hi ha l’infern dels poetes i l’infern barceloní. I al primer s’hi troben Maragall, Carner o Arderiu vulgaritzats, perquè, com diu l’autor, la gràcia de la literatura és que tu manes. Els versos de Targa s’estructuren de tal manera que mantenen la tensió i conviden el lector a seguir-lo, encara que no sigui a la redempció.
Alapont, un fuster humil i perfeccionista, observa amb preocupació la deriva del seu fill, Aristides, que tot just ha entrat a l’adolescència i ha estat conquerit per l’apatia. Aquesta és la premissa inicial de Cavall, atleta, ocell, que comença amb un marc realista però de mica en mica s’hi va imposant una atmosfera de faula paranoica i costums inexplicables. Una història de relacions paternofilials que no s’aborden des de personatges ni psicologies, sinó des de la idea de transformació que implica el gaudi de l’art.
‘Si la raó em paralitza que_ no em deixa ni pelar patates_ me les fotré amb pell i tot’, escriu l’inclassificable Enric Casasses en el primer poema d’A la raó, i és un bon resum del seu últim llibre, que recull textos que han passat temps guardats en un calaix, però s’han trobat amb la gent en alguns del seus recitals. És una estratègia habitual en el poeta, que de mètode no en deu tenir cap més, excepte perdre’s hores i hores amb les paraules i amb la vida per bastir regals com aquest. El llibre està dividit en dues parts, ‘A la raó,’ amb quaranta-vuit poemes acompanyats de notes, i ‘A taula’, amb divuit més, en prosa, tots escrits entre 2007 i 2011.
Ofert a les mans, el paradís crema, la segona novel·la de Pol Guasch, ressegueix la història d’una parella d’amics, el Líton i la Rita, habitants d’unes valls indeterminades, ell de ciutat i ella de poble. Viuen l’efervescència i ànsia de llibertat de la vintena en un món lleugerament futur, on les catàstrofes climàtiques són encara més evidents que ara. Des dels estigmes que arrossega l’homosexualitat fins a la crisi climàtica o els límits del consentiment, passant per la dicotomia poble-ciutat o les diferències de classe i edat, la novel·la passa per totes les qüestions que ocupen les humanitats d’un món inestable amb una voluntat més reflexiva que alliçonadora. Guasch ens ofereix els discursos del present en un ambient que crema amb l’esperança que el futur ens inquieti. Al centre, una reflexió sobre les ambivalències de l’amistat.
A Els murs invisibles, Ramon Mas narra les tres setmanes en què un grup d’amics ha d’acceptar que el seu món desapareix. El relat, de tall autobiogràfic, parteix del dia que el narrador sap que el seu amic s’ha suïcidat. Una història d’amistat, de pas a la maduresa i de comunitat als marges.
Antoni Veciana relata la vida imaginada de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, des que abandona la Provença fins a la seva mort en la terra de frontera que era la Catalunya del segle XII. Un conte oral i misteriós.
La conformista es capbussa en la banalitat de les vides ordinàries. En una novel·la austera, costumista i amb ull sociològic fi, Alba Dedeu narra les friccions i la incertesa de la vida rutinària de la protagonista. Tot plegat, amb olor permanent de pollastre a l’ast, el negoci familiar.
Una professora de l’Escola d’Arquitectura de València està preocupada per la desaparició sobtada del seu alumne més brillant. Amb l’arquitectura com a nexe i fil conductor, la tercera novel·la de Joan Benesiu és una història sobre projectes fracassats i sobre el destí desorientat d’Europa.
Divuit anys després de la publicació de la tercera part de L’atzar i les ombres, el cicle protagonitzat per Gabriel Caballero continua amb aquesta quarta entrega, que abarca de 1962 a 1977, però amb desviacions cap a l’octubre de 2017 i el confinament pandèmic. Una sàtira sobre la deriva de la memòria col·lectiva i sobre la desfeta de les il·lusions de l’antifranquisme.
Francesc Serés parteix de l’experiència personal, però també d’històries anònimes i diversos moments i espais de l’Europa dels últims cent anys. S’inspira en la memòria familiar al Front d’Aragó i en l’experiència al Berlín que acull refugiats ucraïnesos, i el resultat és un joc de miralls a través del qual veiem la història europea.
El protagonista de Marxarons és el pare de l’escriptora, que als seixanta-set anys va patir un vessament cerebral que el va deixar sense parla. D’aquí surt un assaig autobiogràfic, dolorós però no lacrimogen, sobre el misteri de la parla. A partir de la metàfora de la muntanya i l’alpinisme, Masanés escriu sobre la lluita i la consciència.
Coincidint amb el seu vuitantè aniversari, Francesc Parcerisas ha aplegat la poesia escrita al llarg de trenta-cinc anys, en vers i en prosa. El recul abasta els anys 1965 i 2000, i inclou alguna obra inèdita.
Amb Aquí baix, Laia Viñas retrata la generació de la Ruta del Bakalao. La segona novel·la de l’autora és un homenatge a la generació pre-Transició, la dels seus pares, que, com la d’ella, afrontava un futur incert.
A Mammalia, les relacions íntimes es mantenen gràcies a la tecnologia i la natalitat es troba sota una estricta vigilància estatal. Problemes de fertilitat i secrets entre pares i fills recorren una novel·la fosca, poètica i torrencial.
Els votants: Jordi Amat Fusté, Júlia Bacardit Cruells, Anna Ballbona Puig, Laia Beltran, Miquel Bonet, Joan Burdeus Soler, Manuel Castaño Viella, Cesca Castellví Llavina, Jaume Claret Miranda, Maria Dasca, Manel García Sánchez, Víctor García Tur, Andreu Gomila, Anna Maria Iglesia, Ricard Martín Cortada, Rudolf Ortega, Ponç Puigdevall, Oriol Puig Taulé, Adrià Pujol Cruells, Noelia Ramírez, Víctor Recort, Mar Rocabert Maltas, Carlota Rubio, Georgina Solà Sellés, Nadal Suau
Seguir leyendo
1. Un cor furtiu
Xavier Pla
Destino
Per Nadal Suau
Vaig llegir fa pocs dies en una secció particularment fatxenda de la premsa cultural madrilenya que Arcadi Espada havia fet una broma més o menys previsible arran de la publicació d’Un cor furtiu: el llibre, deia Espada, només el deurien haver llegit 25 persones, i tira. Per descomptat, s’entén que la gràcia juga a favor de Xavier Pla i del que se’n fot és del país, o potser dels països (no en va, la traducció castellana sospito que deu haver gaudit d’una recepció molt per sota del que mereixia), però, així i tot, potser no hagi estat el tret irònic més ben pegat de la temporada de caça 2024. Al cap i a la fi, bé podria ser que aquesta biografia monumental hagués disposat de pocs lectors en el moment de la seva aparició pública (la qual cosa és, d’altra banda, molt dubtosa), i no passaria res: el seu prestigi ja s’havia cuinat molt abans i el seu destí passa per ser consultada, llegida i estudiada per molts d’anys. I és que aquestes 1.500 pàgines no hi ha qui se les salti, fins i tot si només fossin una font d’informació sistematitzada i inacabable. El cas, però, és que són molt més que això.
En el moment de presentar el llibre, l’editor Emili Rosales va comparar Un cor furtiu amb Guerra i pau pel seu pols narratiu i la seva capacitat de contar tot un segle (català, espanyol i europeu) a partir d’una vida individual. Tot i entendre’l perfectament, el paral·lelisme em va divertir perquè d’alguna manera recorda aquella vella fetitxització del gènere-novel·la que sovint perseguí al mateix Pla, quan, en realitat, la potència de l’obra s’explica perfectament des de les coordenades del seu gènere, la biografia. De fet, és un treball que em recorda molt la millor biografia d’autor que potser s’hagi escrit mai, el Dostoievski de Joseph Frank, per la seva capacitat d’acumular materials de tal manera que l’alcoholisme es barregi amb les mesquineses polítiques, els amors amb les burocràcies, l’escriptura literària amb l’estratègia editorial o el tarannà personal amb el paisatge moral d’un continent, ben igual que David Lean lligava un misto amb el sol del desert, sols que fent servir d’eix vertebral un home poc o gens heroic, però, això sí, infinitament curiós i dotat d’un talent formidable per als clarobscurs ideològics i ètics. El resultat ens arrossega d’una tirada. Si enguany hi ha hagut un llibre que jo hagi llegit al galop i amb entusiasme genuí, sens dubte ha estat el de Xavier Pla.
I tanmateix, a aquestes altures i en aquest número de Quadern, el més oportú que puc fer no és tant afegir més lloances a les moltes que ja s’han escrit els darrers mesos, sinó més aviat observar quin ha estat l’efecte del llibre en el panorama cultural català. Fa l’efecte que Josep Pla ja no és matèria de polèmica, en vista que l’entusiasme ha estat amplíssim, però sorprèn que no s’hagin produït més incomoditats a l’hora de capturar els ecos que l’aventura vital possibilista de l’escriptor projecta en el present sociopolític del país, uns ecos ambigus i interpretables: no estic suggerint una lectura única, el que dic és que existeixen inevitablement. Per exemple, les pàgines sobre el període 1936-1939 són vertaderament desassossegants per a qui gaudeixi de viure en un món on la història i la política són en blanc i negre. En tot cas, Un cor furtiu és la confirmació definitiva del lloc central que Pla ocupa al cànon de la literatura catalana, de la mà d’un crític que ja en el canvi de segle ens lliurà un llibre fonamental, Josep Pla: ficció autobiogràfica i veritat literària (Quaderns Crema, 1997), i que des de llavors ha vist confirmar-se quasi totes les seves intuïcions.
Sobre això de la unanimitat hi hauria, però, algun matís a fer. Fa poc es va produir una anècdota estimulant: enguany, Indilletres ha concedit ex aequo el seu premi Llucieta Canyà de crítica literària a dos textos discrepants entorn del llibre, un d’Antoni Martí Monterde, entusiasta, i l’altre de Joan Simó i Rodríguez, escèptic. Tots dos són valuosos, però l’interès de la notícia rau en el contrast entre l’un i l’altre, que implica la reivindicació d’un debat més obert. Així, l’escepticisme de Simó sintetitza bé el que han dit les veus negatives minoritàries que s’han escoltat a Catalunya, veus d’arrel política que consideren un mal senyal per a la cultura catalana que tothom s’hagi posat d’acord a alabar el llibre; que els consensos, en definitiva, o maten o són signe de mort en vida. És així? Torno a la broma d’Espada: potser sí que, ara per ara, la reacció a Un cor furtiu hagi estat la d’un públic que fa comptes de llegir-lo o que en sospita la importància en vista de l’extensió i de la dècada de treball que hi ha dedicat l’autor, però que no s’hi ha posat a empassar-se’l ja, ara, de veres. Potser es tracta d’un prestigi preventiu. Però, en aquest cas, no seria tan greu ni mortal. Pensem que una feina com aquesta no és escrita per donar conversa tres setmanes, sinó dècades. Hem de veure si el pas del temps transforma el consens protocol·lari en sòl fèrtil. La meva aposta és que sí, perquè les incomoditats connaturals al protagonista encara hi són, i tant que sí, ben igual que el rigor brillant del biògraf.
2. La Gran Substitució
Albert Pijuan
Angle Editorial
Per Ponç Puigdevall
A La Gran Substitució, Albert Pijuan s’apropia del gran do de la invenció i de l’acció intrèpida que nodreixen les obres de qualsevol sèrie B: la llicència del disbarat, l’impetuós embogiment argumental, la llibertat de la imaginació sense traves. I, amb una facilitat pròdiga, com si la vida hagués adoptat els costums d’un tebeo, hi mescla suplantacions d’identitat, clíniques de cirurgia estètica ubicades als Balcans, idolatries i conjures, el glamour kitsch de Los Angeles, una secta que troba en els múltiples looks que Nicolas Cage exhibeix a les seves pel·lícules la clau per desxifrar el futur del món. Il·limitadament delirant, Dino de Laurentiis Júnior, el protagonista —la seva mare és una perruquera de Sabadell, una antiga estrella de la música discotequera italiana—, afirma ser el fill secret del productor de cine Dino de Laurentiis, i els béns i els mals que ha d’entomar es deuen a la investigació detectivesca empresa per esbrinar qui ha firmat amb el seu nom un article en un fanzín insignificant. Pot semblar difícil de creure, però amb aquest material tan escabellat, que ens arrossega fins al final a una velocitat desaforada, Albert Pijuan ha construït una càlida novel·la sobre la família i les relacions entre pares i fills.
A pesar de la sinuositat argumental de La Gran Substitució, una teranyina frenètica de trames excèntriques i inconcebibles, trenades i destrenades impàvidament —tothom raona segons una lògica obstinada i maniàtica que desemboca en l’absurd, tot generant una riallada infinita—, Albert Pijuan encara té temps, espai i destresa creativa per especular sobre el sentit de narrar una història —a la clínica, el protagonista explica les seves peripècies al pacient del llit del costat, un oient tan estupefacte com nosaltres—, i, sobretot, per decantar la novel·la cap a una zona reflexiva, salvatgement intel·ligent, sobre la buidor i la crisi d’identitat de la societat contemporània i el consumisme virtual que envaeix la vida quotidiana. Segurament La Gran Substitució és la millor novel·la d’Albert Pijuan, almenys fins que no tinguem la sort de llegir-li la següent.
3. Cremo!
Maria Nicolau
Columna
Per Carlota Rubio
Maria Nicolau deu ser l’única escriptora del jo a qui no agrada gaire parlar ni de l’escriptura ni del jo. A Cremo!, el seu segon llibre, hi recull en primera persona els anys que comprenen dos canvis de rumb: comença quan abandona la facultat de Sociologia per trobar un ofici que li permeti fer servir les mans i fugir de la vida de passapapers d’oficina, i acaba quan deixa el restaurant de Vilanova de Sau per dedicar-se a ser escriptora. Entremig, una història de maduració entre restaurants d’alta i baixa estofa, on durant vint anys va acumular hores treballades, patiment, aprenentatges gastronòmics i ressentiment de classe. Va fer falta tot això perquè Nicolau arribés a la conclusió que, de la cuina, se n’ha de parlar en termes de crisi i revolució.
Ens va cridar a tots a les armes a Cuina! O barbàrie (Ara Llibres, 2022), un assaig que no nhomés va ser un fenomen en un sentit comercial, que també, sinó que va aconseguir allò que tots els assaigs haurien de voler: una transformació cultural. Des que Nicolau ha abandonat els fogons i ha passat als llibres i les pantalles, és molt més difícil comprar, menjar o cuinar amb el cervell adormit. Ara ja sabem que, quan es parla de cuina, normalment s’està parlant d’alta cuina, o que és el rebost i no la recepta el que ens farà lliures. Que hagi deixat la cuina (la cuina professional!) per escriure no vol dir que s’hagi enlluernat amb el reconeixement, sinó que creu que posant-hi nervi i paraules farà més servei a la causa.
A Cremo! les receptes es mantenen, però s’imbriquen amb la narració, perquè quan Nicolau deixa d’escriure sobre aliments i passa a fer-ho sobre l’experiència de qui els cuina, l’estil se sofistica. El millor del llibre és la combinació entre la urgència del to i el repòs de la frase: tens la sensació que allò que llegeixes és alhora important, distès i erudit, sense que un escriptor amb ínfules t’ho hagi de demostrar a cop de floritura o cinisme.
El ressò mediàtic, l’atractiu populista del menjar i el seu esperit d’arremangar-se i deixar-se estar de tonteries no ens han de fer oblidar que Maria Nicolau, a banda de cuinera o, com diuen, comunicadora, és una de les millors escriptores que tenim.
4. Confeti
Jordi Puntí
Grup 62
Per Miquel Bonet
En ple hivern postnuclear de la literatura catalana, si ara amb el canvi d’any s’acabés tot i poguéssim descansar per fi de ser catalans, Confeti seria una obra que quedaria d’aquest 2024 que deixem. Per mèrits narratius propis i perquè la feina de destil·lació documentària i escriptura de Jordi Puntí té molt de pes, naturalment. Però també pel paper de testimoni de canvi d’època en la nostra cultura que representa. És una gran novel·la americana que parla de nosaltres com si ja no hi fóssim.
El 30 d’abril de 1993, el CERN, una organització de recerca nuclear, va alliberar el codi de la World Wide Web i el va fer de domini públic. És el moment més important de la història d’internet. Feia dos anys i mig que Xavier Cugat, tot i que el showman cubanocatalà havia programat la seva extinció amb l’efecte 2000, s’havia mort. Confeti és una novel·la biogràfica però també la crònica de la fi del món analògic i del naixement del món digital, on les relacions entre la veritat i la mentida han adquirit una altra naturalesa. La galeria dels records inventats, el motiu que recorre tota la narració i que és la base del joc entre fets reals de la vida de Cugat i els altres amb què bombardejava l’opinió pública per fer-se propaganda, potser ara ja no seria possible.
Però Confeti també és el final de més coses. És el col·lapse de la biografia de l’homenot donjoanesc que passa de dona en dona, en segon terme fins i tot quan femelles fatals mastegaven tronxos d’api i “semblava que trossegés un os del seu home”. I és el paroxisme, també, de l’autoficció. Puntí fa desfilar pel llibre jocs de màscares, concursos de dobles a Las Vegas, maquillatges i perruquins. Inclús la troballa del narrador periodista, “un nàufrag professional” que escombra egos com confeti després de la festa del segle, es fa indistingible del personatge biografiat i s’encarta en aquest 40% de ficció que l’autor ens assegura que compon tota vida. Perquè “els cabells de la perruca finalment, després de mitja vida de portar-la, semblen arrelar al crani”.
5. Fam als ulls, ciment a la boca
Neus Penalba
Tres i quatre
Per Maria Dasca
Una prosa clara i lluminosa que penetra en l’atrocitat humana. Aquest és el punt de partida del magnífic assaig de Neus Penalba, que revisa l’obra de Mercè Rodoreda a partir de la lectura de la seva novel·la pòstuma, La mort i la primavera. El poble sense nom, entre la muntanya partida i la cova de la Maraldina, on viu una comunitat subjugada per rituals macabres i obscens, és l’arma de foc que utilitza per qüestionar alguns dels llocs comuns que s’han perpetuat sobre l’obra rodorediana i, més especialment, la divisió entre una literatura realista, de to amable i protagonistes ingènues, i una literatura pretesament fantàstica i fosca. Revisar el testament literari rodoredià li permet invocar els clarobscurs de les novel·les més cèlebres, sobretot La plaça del Diamant, amb la qual comparteix no només moments de crueltat extrema (només cal pensar en la Natàlia regant amb salfumant l’esòfag dels seus fills), sinó també una versió molt particular del monòleg interior. Un monòleg que a La mort i la primavera és pronunciat per un espectre.
Fam als ulls, ciment a la boca penetra en l’estètica antropològica i primitivista de la novel·la, tot aprofundint en les ressonàncies que estableix amb el folklore català, els mites universals i el documental etnogràfic. Aquestes relacions situen l’origen del llibre, iniciat el 1961, en un moment molt concret (el París dels cinquanta) i el converteixen en el mirall deformat i tèrbol de la Segona Guerra Mundial i els camps de concentració nazis. Posant en diàleg l’obra literària de Rodoreda amb la plàstica, interrogant els clàssics (Homer, la Bíblia, Dante) i obrint uns ulls insaciables als enigmes del món salvatge i ple de violència de La mort i la primavera, Penalba desplega un assaig hipnòtic, fascinant i fascinat, erudit i lleuger. La seva tesi és clara: si la novel·la ens subjuga és gràcies a la complexitat (semiòtica, simbòlica, imaginativa) del seu univers i de la construcció, en la figura de l’adolescent protagonista —un jove amb la llet als llavis—, d’una veu innocent. Una veu que ens confronta a un horror real, a la vegada històric i universal, que soscava tabús, delits i tendreses.
6. Ocàs i fascinació
Eva Baltasar
Club Editor
Les tres protagonistes del tríptic que formaven Permagel, Boulder i Mamut vivien amb incomoditat en societat. Però, a diferència de la protagonista d’Ocàs i fascinació, elles eren solitàries i perifèriques d’una forma volguda, se’n sentien orgulloses. La protagonista d’ara es troba de sobte al carrer, sense cap xarxa que la sustenti. Es tracta d’una novel·la a dos temps, l’ocàs i la fascinació: al primer narra els esforços per la supervivència material de la protagonista, mentre que el segon és un deliri gòtic; una mescla d’èxtasi, agonia i fragilitat. Com és habitual en les seves novel·les Eva Baltasar uneix reflexió filosòfica amb una veu molt lírica i un joc constant amb les expectatives del lector.
7. Arnau
Adrià Targa
Proa
Adrià Targa barreja posa en relació referents clàssics i una mirada contemporània en una novel·la en vers que és alhora una baixada als inferns i una oda a la ciutat de Barcelona. Explicat com si fos un poema èpic, Targa barreja la història d’Arnau visitant l’infern de la poesia de la mà de Verdaguer, i Arnau que recorre la ciutat amb els seus amics poetes. És a dir: hi ha l’infern dels poetes i l’infern barceloní. I al primer s’hi troben Maragall, Carner o Arderiu vulgaritzats, perquè, com diu l’autor, la gràcia de la literatura és que tu manes. Els versos de Targa s’estructuren de tal manera que mantenen la tensió i conviden el lector a seguir-lo, encara que no sigui a la redempció.
8. Cavall, atleta, ocell
Manuel Baixauli
Periscopi
Alapont, un fuster humil i perfeccionista, observa amb preocupació la deriva del seu fill, Aristides, que tot just ha entrat a l’adolescència i ha estat conquerit per l’apatia. Aquesta és la premissa inicial de Cavall, atleta, ocell, que comença amb un marc realista però de mica en mica s’hi va imposant una atmosfera de faula paranoica i costums inexplicables. Una història de relacions paternofilials que no s’aborden des de personatges ni psicologies, sinó des de la idea de transformació que implica el gaudi de l’art.
9. A la raó
Enric Casasses
Edicions 62
‘Si la raó em paralitza que_ no em deixa ni pelar patates_ me les fotré amb pell i tot’, escriu l’inclassificable Enric Casasses en el primer poema d’A la raó, i és un bon resum del seu últim llibre, que recull textos que han passat temps guardats en un calaix, però s’han trobat amb la gent en alguns del seus recitals. És una estratègia habitual en el poeta, que de mètode no en deu tenir cap més, excepte perdre’s hores i hores amb les paraules i amb la vida per bastir regals com aquest. El llibre està dividit en dues parts, ‘A la raó,’ amb quaranta-vuit poemes acompanyats de notes, i ‘A taula’, amb divuit més, en prosa, tots escrits entre 2007 i 2011.
10. Ofert a les mans, el paradís crema
Pol Guasch
Anagrama
Ofert a les mans, el paradís crema, la segona novel·la de Pol Guasch, ressegueix la història d’una parella d’amics, el Líton i la Rita, habitants d’unes valls indeterminades, ell de ciutat i ella de poble. Viuen l’efervescència i ànsia de llibertat de la vintena en un món lleugerament futur, on les catàstrofes climàtiques són encara més evidents que ara. Des dels estigmes que arrossega l’homosexualitat fins a la crisi climàtica o els límits del consentiment, passant per la dicotomia poble-ciutat o les diferències de classe i edat, la novel·la passa per totes les qüestions que ocupen les humanitats d’un món inestable amb una voluntat més reflexiva que alliçonadora. Guasch ens ofereix els discursos del present en un ambient que crema amb l’esperança que el futur ens inquieti. Al centre, una reflexió sobre les ambivalències de l’amistat.
11. Els murs invisibles
Ramon Mas
L’altra
A Els murs invisibles, Ramon Mas narra les tres setmanes en què un grup d’amics ha d’acceptar que el seu món desapareix. El relat, de tall autobiogràfic, parteix del dia que el narrador sap que el seu amic s’ha suïcidat. Una història d’amistat, de pas a la maduresa i de comunitat als marges.
12. Dolça a la Torre del Fang
Antoni Veciana
La Segona Perifèria
Antoni Veciana relata la vida imaginada de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, des que abandona la Provença fins a la seva mort en la terra de frontera que era la Catalunya del segle XII. Un conte oral i misteriós.
13. La conformista
Alba Dedeu
L’altra
La conformista es capbussa en la banalitat de les vides ordinàries. En una novel·la austera, costumista i amb ull sociològic fi, Alba Dedeu narra les friccions i la incertesa de la vida rutinària de la protagonista. Tot plegat, amb olor permanent de pollastre a l’ast, el negoci familiar.
14. Terminus
Joan Benesiu
Periscopi
Una professora de l’Escola d’Arquitectura de València està preocupada per la desaparició sobtada del seu alumne més brillant. Amb l’arquitectura com a nexe i fil conductor, la tercera novel·la de Joan Benesiu és una història sobre projectes fracassats i sobre el destí desorientat d’Europa.
15. La casa tapiada
Julià de Jòdar
Comanegra
Divuit anys després de la publicació de la tercera part de L’atzar i les ombres, el cicle protagonitzat per Gabriel Caballero continua amb aquesta quarta entrega, que abarca de 1962 a 1977, però amb desviacions cap a l’octubre de 2017 i el confinament pandèmic. Una sàtira sobre la deriva de la memòria col·lectiva i sobre la desfeta de les il·lusions de l’antifranquisme.
16. El món interior
Francesc Serés
Proa
Francesc Serés parteix de l’experiència personal, però també d’històries anònimes i diversos moments i espais de l’Europa dels últims cent anys. S’inspira en la memòria familiar al Front d’Aragó i en l’experiència al Berlín que acull refugiats ucraïnesos, i el resultat és un joc de miralls a través del qual veiem la història europea.
17. Marxarons
Cristina Masanés
L’avenç
El protagonista de Marxarons és el pare de l’escriptora, que als seixanta-set anys va patir un vessament cerebral que el va deixar sense parla. D’aquí surt un assaig autobiogràfic, dolorós però no lacrimogen, sobre el misteri de la parla. A partir de la metàfora de la muntanya i l’alpinisme, Masanés escriu sobre la lluita i la consciència.
18. Triomf del present
Francesc Parcerisas
Quaderns Crema
Coincidint amb el seu vuitantè aniversari, Francesc Parcerisas ha aplegat la poesia escrita al llarg de trenta-cinc anys, en vers i en prosa. El recul abasta els anys 1965 i 2000, i inclou alguna obra inèdita.
19. Aquí baix
Laia Viñas
L’altra
Amb Aquí baix, Laia Viñas retrata la generació de la Ruta del Bakalao. La segona novel·la de l’autora és un homenatge a la generació pre-Transició, la dels seus pares, que, com la d’ella, afrontava un futur incert.
20. Mammalia
Elisenda Solsona
Males Herbes
A Mammalia, les relacions íntimes es mantenen gràcies a la tecnologia i la natalitat es troba sota una estricta vigilància estatal. Problemes de fertilitat i secrets entre pares i fills recorren una novel·la fosca, poètica i torrencial.
21. Gossos dempeus
Eduard Olesti
Club Editor
22. El rellotge verd
Julià Guillamon
Anagrama
23. Crideu la mort errant, digueu-me on va
Antònia Vicens
La Magrana
24. No desitjaràs els béns del proïsme
Maria Sevilla
Fragmenta
25. Aiguagim
Marina Sáez
Editorial Finestres
26. Les feres
Uriol Gilibets
La Segona Perifèria
27. El dia de l’escórpora
Miquel Bonet
La Segona Perifèria
28. Contracant
Susanna Rafart
Labreu
29. Hiperràbia
Ferran Grau
Angle Editorial
30. No pensis, mira
Mercè Ibarz
Anagrama
Els votants: Jordi Amat Fusté, Júlia Bacardit Cruells, Anna Ballbona Puig, Laia Beltran, Miquel Bonet, Joan Burdeus Soler, Manuel Castaño Viella, Cesca Castellví Llavina, Jaume Claret Miranda, Maria Dasca, Manel García Sánchez, Víctor García Tur, Andreu Gomila, Anna Maria Iglesia, Ricard Martín Cortada, Rudolf Ortega, Ponç Puigdevall, Oriol Puig Taulé, Adrià Pujol Cruells, Noelia Ramírez, Víctor Recort, Mar Rocabert Maltas, Carlota Rubio, Georgina Solà Sellés, Nadal Suau
Seguir leyendo
Cargando…
elpais.com