La Biennal Manifesta 15, potser sense voler-ho, ha posat en evidència algunes coses que afecten de manera especial els edificis, tant els implicats en aquesta ocasió com els que en sentiran la repercussió. Potser la primera és la relació entre els edificis sense activitat i la seva idoneïtat per acollir peces i instal·lacions d’artistes, que semblen renéixer o trobar un nou sentit. I no tan sols els que estan en desús, sinó també els que en tenen però el canvien per un altre. És possible que actualment hi hagi una sensibilitat i certa fascinació pel que és buit, abandonat o que ha quedat sense utilitat aparent. Abunden en aquesta biennal els edificis en desús, encapçalats per la Tèrmica, la Gustavo Gili o la Ricarda i tants altres escampats per dotze ciutats del territori metropolità, als quals la “presència” de la seva extingida activitat regala un nou sentit a allò que s’exposa; i el que s’exposa atorga una ànima a l’espai que l’acull.
El fet que hi estiguin implicats alguns edificis el destí dels quals, en els darrers anys, ha estat en dubte, pren ara una rellevància significativa. Fa l’efecte que l’art, en moltes de les seves manifestacions, actua com una mena de rehabilitació sense utilitat aparent, però reinstaura l’edifici. Ara que es compleixen els cinquanta anys del Teatre-Museu Dalí de Figueres és una bona ocasió per recordar aquella intuïció sobre la ruïna arquitectònica. La Biennal demostra que no resulta complicat habilitar-ne alguns.
Recordo el que el 2005 es deia de la posada en marxa de Matadero, a Madrid: “Tan sols cal que funcionin els lavabos i que hi hagi paper higiènic”. Expressa mot bé la urgència de posar-lo en funcionament, i un pragmatisme radical però atent a la necessitat i la comoditat més bàsiques. Les nostres lleis i normatives sovint no semblen ajudar gaire amb les seves actualitzacions constants, ni declarant un cop rere l’altre que els edificis vells no “compleixen la normativa actual”. No semblen adonar-se que és una normativa que posa unes traves innecessàries al que podríem anomenar “l’ús real” dels edificis. El cas és que vivim en un constant fora de joc i aquesta Biennal representa alguna cosa semblant a una treva.
Casa Gomis, a la Ricarda, una elegant i emblemàtica obra de l’arquitectura dels anys cinquanta, juntament amb l’Editorial Gustavo Gili, també incorporada a aquesta Biennal, destaca perquè no és una fàbrica abandonada, sinó la casa d’una família benestant, actualment sense un ús concret i amenaçada per l’ampliació de l’aeroport. Allà s’han reunit peces de divuit artistes contemporanis disposades al rebedor, cuina, sala, menjador o a les habitacions de la casa, convivint amb els mobles originals. Utilitzar una casa, amb les seves limitacions espacials, resulta el més significatiu, i em va fer venir al cap les dues exposicions que els galeristes barcelonins van organitzar fa uns anys, el 1996 i 1997, al Majestic, sota el nom de New Art. Eren més interessants per la seva complicitat amb l’habitació assignada, moblada i vestida de la forma habitual de l’hotel; unes peces petites que alguns galeristes van aprofitar escenogràficament d’una manera molt atractiva i intel·ligent. Un referent indiscutible.
La filosofia d’aquesta Biennal, i la seva pràctica de “guerrilla”, fa que els museus institucionals col·lapsin conceptualment i obre una porta a l’esperança: és una llàstima que l’exposició de Jordi Colomer, Façana foto festa futur fideus, no s’hagi pogut veure en un espai com la sala de turbines de la tèrmica. Ens perdrem alguna cosa que de ben segur no hauríem oblidat en veure les seves accions i instal·lacions, meitat humanes, meitat peces, en un context postindustrial i al costat de la platja. Si s’hagués pogut repetir l’exposició allí, estic segur que hauria deixat el Macba en un lloc incòmode. Tot plegat és una demolidora crítica al funcionalisme d’”un espai per a cada cosa”.
Seguir leyendo
elpais.com
El fet que hi estiguin implicats alguns edificis el destí dels quals, en els darrers anys, ha estat en dubte, pren ara una rellevància significativa. Fa l’efecte que l’art, en moltes de les seves manifestacions, actua com una mena de rehabilitació sense utilitat aparent, però reinstaura l’edifici. Ara que es compleixen els cinquanta anys del Teatre-Museu Dalí de Figueres és una bona ocasió per recordar aquella intuïció sobre la ruïna arquitectònica. La Biennal demostra que no resulta complicat habilitar-ne alguns.
Recordo el que el 2005 es deia de la posada en marxa de Matadero, a Madrid: “Tan sols cal que funcionin els lavabos i que hi hagi paper higiènic”. Expressa mot bé la urgència de posar-lo en funcionament, i un pragmatisme radical però atent a la necessitat i la comoditat més bàsiques. Les nostres lleis i normatives sovint no semblen ajudar gaire amb les seves actualitzacions constants, ni declarant un cop rere l’altre que els edificis vells no “compleixen la normativa actual”. No semblen adonar-se que és una normativa que posa unes traves innecessàries al que podríem anomenar “l’ús real” dels edificis. El cas és que vivim en un constant fora de joc i aquesta Biennal representa alguna cosa semblant a una treva.
Casa Gomis, a la Ricarda, una elegant i emblemàtica obra de l’arquitectura dels anys cinquanta, juntament amb l’Editorial Gustavo Gili, també incorporada a aquesta Biennal, destaca perquè no és una fàbrica abandonada, sinó la casa d’una família benestant, actualment sense un ús concret i amenaçada per l’ampliació de l’aeroport. Allà s’han reunit peces de divuit artistes contemporanis disposades al rebedor, cuina, sala, menjador o a les habitacions de la casa, convivint amb els mobles originals. Utilitzar una casa, amb les seves limitacions espacials, resulta el més significatiu, i em va fer venir al cap les dues exposicions que els galeristes barcelonins van organitzar fa uns anys, el 1996 i 1997, al Majestic, sota el nom de New Art. Eren més interessants per la seva complicitat amb l’habitació assignada, moblada i vestida de la forma habitual de l’hotel; unes peces petites que alguns galeristes van aprofitar escenogràficament d’una manera molt atractiva i intel·ligent. Un referent indiscutible.
La filosofia d’aquesta Biennal, i la seva pràctica de “guerrilla”, fa que els museus institucionals col·lapsin conceptualment i obre una porta a l’esperança: és una llàstima que l’exposició de Jordi Colomer, Façana foto festa futur fideus, no s’hagi pogut veure en un espai com la sala de turbines de la tèrmica. Ens perdrem alguna cosa que de ben segur no hauríem oblidat en veure les seves accions i instal·lacions, meitat humanes, meitat peces, en un context postindustrial i al costat de la platja. Si s’hagués pogut repetir l’exposició allí, estic segur que hauria deixat el Macba en un lloc incòmode. Tot plegat és una demolidora crítica al funcionalisme d’”un espai per a cada cosa”.
Seguir leyendo
De les tres xemeneies a la Casa Gomis: Els edificis en desús que recupera la biennal Manifesta
Fa l’efecte que l’art, en moltes de les seves manifestacions, actua com una mena de rehabilitació sense utilitat aparent, però reinstaura l’edifici
elpais.com