La Copa Amèrica ha tingut un impacte urbanístic i arquitectònic al front marítim que s’ha focalitzat al port: noves edificacions o intervencions sobre les que ja existien, que aprofitaven per atorgar-los més sentit urbà, segons els promotors. Així, ha permès reformar edificis per a noves activitats o rehabilitar-ne d’altres, com el del Portal de la Pau, enderrocar-ne algun, com el de Cinesa, instal·lant els pavellons i hangars dels participants, i també alguna nova construcció que assenyali arquitectònicament la regata global. Aquest és el cas del mirador aixecat a l’extrem de la rambla de la nova bocana, un edifici que es podria batejar com a porta, donada la seva forma. És potser l’edifici amb més vocació de representar la intervenció portuària, ja que mostra amb el seu aspecte sòlid que està construït i no enganxat ni collat amb visos. Però sembla, en canvi, afectat per certa simplificació formal que fa pensar que controla l’entrada més que no pas convida a entrar. Allà, al final d’aquest passeig, s’han reunit les explicacions confiades a diferents peces auxiliars, maquetes, senyals al paviment, restes de l’antic espigó, plànols i vídeos. En veure-les, no es pot evitar pensar que el port ja no pertany a la ciutat.
Ja no es pot anar a passejar al “rompeolas” com fa uns quants anys, com mostren les imatges d’aquells diumenges massius. Ens han pres aquell passeig de diumenge que era el balcó al mar de Barcelona.
Aquest conjunt d’intervencions singulars ens fa adonar que la genètica del port s’ha estès i s’ha empeltat ara amb la genètica d’una exposició, convertint una franja del litoral en una col·lecció lineal d’objectes singulars construïts a primera línia. La regata global sembla haver excitat aquesta singularitat, que ens fa venir al cap l’Hotel Vela, les dues torres de la Vila Olímpica, el peix daurat o l’edifici de Gas Natural, i ens hauria de prevenir de la seva antiurbanitat.
No és estrany que sigui així, ja que els ports han estat sempre un lloc on vaixells de tota classe, forma i grandària, i els ginys i la maquinària usual que solen acompanyar-los a terra, com les grans grues o els dipòsits de tota mena, són el més corrent. En el cas de Barcelona hem d’afegir les torres del telefèric i altres artefactes més allunyats, com la incineradora o la tèrmica del Besòs, que probablement tenen una responsabilitat en el predomini de la construcció singular i “singularitzada”, és a dir, sola i aïllada, tan corrent al nostre litoral urbà.
La Copa de l’Amèrica ha coincidit amb la Biennal Manifesta 15, que també escampa per diferents llocs de l’àrea metropolitana les seves accions, i un d’aquests és la tèrmica de Sant Adrià, sens dubte la més colossal de les edificacions singulars del litoral, que allotja instal·lacions de diversos artistes. La seva “activació” en aquests moments sembla reblar la vocació singular del litoral, on el més corrent és l’excepcionalitat.
N’hi ha prou amb pensar amb les moltes versions de l’skyline de Barcelona, presents en tanques publicitàries i autobusos turístics, per adonar-se que la singularitat s’ha convertit en alguna cosa purament comercial. No semblem, o no sabem, superar aquest iconisme que urbanísticament representa el contrari de la ciutat.
Millor seria que la franja litoral estigués punxada per un seguit de carrers que, convenientment tractats, fossin altres Rambles, com ha reclamat ja fa temps la urbanista Maria Rubert, drenant la ciutat i fent un litoral més urbà, proper i accessible, i de passada una ciutat millor. Quan fa alguns anys dèiem que Barcelona vivia d’esquena al mar, potser no imaginàvem que la solució seria la que tenim ara. Sembla una mica el que fa uns anys em va dir un pagès pollencí: “Saps què és l’infern? —em va dir—, doncs és anar al cel i que no t’agradi”. Tal qual està la cosa.
Seguir leyendo
elpais.com
Ja no es pot anar a passejar al “rompeolas” com fa uns quants anys, com mostren les imatges d’aquells diumenges massius. Ens han pres aquell passeig de diumenge que era el balcó al mar de Barcelona.
Aquest conjunt d’intervencions singulars ens fa adonar que la genètica del port s’ha estès i s’ha empeltat ara amb la genètica d’una exposició, convertint una franja del litoral en una col·lecció lineal d’objectes singulars construïts a primera línia. La regata global sembla haver excitat aquesta singularitat, que ens fa venir al cap l’Hotel Vela, les dues torres de la Vila Olímpica, el peix daurat o l’edifici de Gas Natural, i ens hauria de prevenir de la seva antiurbanitat.
No és estrany que sigui així, ja que els ports han estat sempre un lloc on vaixells de tota classe, forma i grandària, i els ginys i la maquinària usual que solen acompanyar-los a terra, com les grans grues o els dipòsits de tota mena, són el més corrent. En el cas de Barcelona hem d’afegir les torres del telefèric i altres artefactes més allunyats, com la incineradora o la tèrmica del Besòs, que probablement tenen una responsabilitat en el predomini de la construcció singular i “singularitzada”, és a dir, sola i aïllada, tan corrent al nostre litoral urbà.
La Copa de l’Amèrica ha coincidit amb la Biennal Manifesta 15, que també escampa per diferents llocs de l’àrea metropolitana les seves accions, i un d’aquests és la tèrmica de Sant Adrià, sens dubte la més colossal de les edificacions singulars del litoral, que allotja instal·lacions de diversos artistes. La seva “activació” en aquests moments sembla reblar la vocació singular del litoral, on el més corrent és l’excepcionalitat.
N’hi ha prou amb pensar amb les moltes versions de l’skyline de Barcelona, presents en tanques publicitàries i autobusos turístics, per adonar-se que la singularitat s’ha convertit en alguna cosa purament comercial. No semblem, o no sabem, superar aquest iconisme que urbanísticament representa el contrari de la ciutat.
Millor seria que la franja litoral estigués punxada per un seguit de carrers que, convenientment tractats, fossin altres Rambles, com ha reclamat ja fa temps la urbanista Maria Rubert, drenant la ciutat i fent un litoral més urbà, proper i accessible, i de passada una ciutat millor. Quan fa alguns anys dèiem que Barcelona vivia d’esquena al mar, potser no imaginàvem que la solució seria la que tenim ara. Sembla una mica el que fa uns anys em va dir un pagès pollencí: “Saps què és l’infern? —em va dir—, doncs és anar al cel i que no t’agradi”. Tal qual està la cosa.
Seguir leyendo
De la Copa Amèrica a la Biennal Manifesta: El nostre icònic litoral
Millor seria que la franja marítima estigués punxada per un seguit de carrers que fossin com altres Rambles
elpais.com