Fa un any vaig veure Oppenheimer al cine Phenomena i encara tinc el dubte de si m’hauria entusiasmat de la mateixa manera si l’hagués vist en una altra banda. Ahir em vaig tornar a asseure davant del pantallot phenomenal i vaig pensar, com sempre que hi vaig, que és l’únic cine on es pot tenir una experiència realment cinematogràfica. Deu ser perquè ja tinc una edat, però a mi les pantalles dels multicines em semblen petites, irrisòries, i sento nostàlgia d’aquella època en què la gran pantalla era gran de veritat i t’engolia.
Les pantalles dels cines no són més que la punta de l’iceberg. La realitat és que consumim cultura —audiovisual, música i llibres— en les condicions físiques menys òptimes, i això perjudica no només el producte sinó, sobretot, la nostra experiència artística. Un director de fotografia es mata a fer una feina sublim perquè després vingui un desgraciat com nosaltres i vegi la seva obra mestra a la pantalleta de l’ordinador, que no fa ni dos pams, o pitjor, a la pantalla lil·liputenca dels mòbils (a España hi ha 7,8 de persones que segueixen les plataformes de streaming al mòbil). Em preocupa la idea que, coneixent els nostres vergonyosos hàbits de visionat, el cinema s’adapti i emprengui un nou rumb (una deriva) que l’empenyi a fer pel·lícules ja pensades per ser vistes en miniatura. Em pregunto si ja deu haver-hi algun imbècil mirant cine en un rellotge “intel·ligent”.
El drama no és exclusiu de l’audiovisual: el mateix passa amb la música. Escoltem música amb els altaveus del cotxe —no sé els vostres, però us asseguro que la qualitat dels meus és execrable— i el que en surt és una versió distorsionada, amb freqüències que no se senten i d’altres que trontollen o espetarreguen; i tot plegat comprimit, esclar. A dins de casa la cosa no millora: si als vuitanta es portaven les cadenes hi-fi i després van arribar els sistemes envolupants, ara som molts els que passem amb un altaveu Bluetooth —au revoir estèreo!— que ni tan sols té un petit equalitzador per rebaixar una mica els greus que peten massa. Per no parlar de les hordes adolescents que escolten música amb l’altaveuet del mòbil. La literatura ho té millor, però el producte físic també ha degenerat, per exemple, perquè cada vegada són més els llibres que es fabriquen amb paper de pasta mecànica, que es degrada i s’esgrogueeix. Veure cine, escoltar música, llegir llibres en aquestes condicions té alguna cosa de sacrilegi, perquè d’alguna manera implica una falta de respecte per la feina artística. I potser ja està bé que la cultura baixi del pedestal i se li perdi una mica el respecte: només així s’hi pot tenir una relació sana i enriquidora, de tu a tu. Però igual que no ens bevem un bon vi reserva en un got de paper ni acompanyem un llobarro amb una bossa de Cheetos, també ens hi hauríem de mirar una mica. Al capdavall som nosaltres i només nosaltres els que hi perdem. En tot cas, no la cagueu com jo anant a veure Alien Romulus al Phenomena, perquè és fer just el contrari: beure’s un Don Simón en una copa Riedel.
Seguir leyendo
elpais.com
Les pantalles dels cines no són més que la punta de l’iceberg. La realitat és que consumim cultura —audiovisual, música i llibres— en les condicions físiques menys òptimes, i això perjudica no només el producte sinó, sobretot, la nostra experiència artística. Un director de fotografia es mata a fer una feina sublim perquè després vingui un desgraciat com nosaltres i vegi la seva obra mestra a la pantalleta de l’ordinador, que no fa ni dos pams, o pitjor, a la pantalla lil·liputenca dels mòbils (a España hi ha 7,8 de persones que segueixen les plataformes de streaming al mòbil). Em preocupa la idea que, coneixent els nostres vergonyosos hàbits de visionat, el cinema s’adapti i emprengui un nou rumb (una deriva) que l’empenyi a fer pel·lícules ja pensades per ser vistes en miniatura. Em pregunto si ja deu haver-hi algun imbècil mirant cine en un rellotge “intel·ligent”.
El drama no és exclusiu de l’audiovisual: el mateix passa amb la música. Escoltem música amb els altaveus del cotxe —no sé els vostres, però us asseguro que la qualitat dels meus és execrable— i el que en surt és una versió distorsionada, amb freqüències que no se senten i d’altres que trontollen o espetarreguen; i tot plegat comprimit, esclar. A dins de casa la cosa no millora: si als vuitanta es portaven les cadenes hi-fi i després van arribar els sistemes envolupants, ara som molts els que passem amb un altaveu Bluetooth —au revoir estèreo!— que ni tan sols té un petit equalitzador per rebaixar una mica els greus que peten massa. Per no parlar de les hordes adolescents que escolten música amb l’altaveuet del mòbil. La literatura ho té millor, però el producte físic també ha degenerat, per exemple, perquè cada vegada són més els llibres que es fabriquen amb paper de pasta mecànica, que es degrada i s’esgrogueeix. Veure cine, escoltar música, llegir llibres en aquestes condicions té alguna cosa de sacrilegi, perquè d’alguna manera implica una falta de respecte per la feina artística. I potser ja està bé que la cultura baixi del pedestal i se li perdi una mica el respecte: només així s’hi pot tenir una relació sana i enriquidora, de tu a tu. Però igual que no ens bevem un bon vi reserva en un got de paper ni acompanyem un llobarro amb una bossa de Cheetos, també ens hi hauríem de mirar una mica. Al capdavall som nosaltres i només nosaltres els que hi perdem. En tot cas, no la cagueu com jo anant a veure Alien Romulus al Phenomena, perquè és fer just el contrari: beure’s un Don Simón en una copa Riedel.
Seguir leyendo
Cultura en got de paper
La realitat és que consumim cultura en les condicions físiques menys òptimes, i això perjudica no només el producte sinó, sobretot, la nostra experiència artística
elpais.com