bartell.kathlyn
New member
- Registrado
- 27 Sep 2024
- Mensajes
- 61
Ala seva novel·la anterior, Nicolau (2022), Antoni Veciana (Reus, 1977) se servia de la rondallística i els mites mariners per mirar de nou i narrar amb goig, amb una alegria gairebé física —semblaria que a cada frase s’hi veu la companyia del moviment de les mans, els riures, les gesticulacions expressives— la llegenda del Peix Nicolau, una mena de sirena masculina que en la imaginació popular es considerava com un ésser benefactor. I mentre es llegia la prodigiosa i fecunda bio—grafia que es desgranava en aquesta espècie de novel·la d’aprenentatge, folklòrica en el bon sentit de la paraula, plena de vicissituds i aventures vistes amb candor i naturalitat, el lector podia recordar el que Alexandre Dumas deia de Charles Nodier, l’autor de Contes visionaris: que tenia el privilegi dels homes de geni, que quan no sabia ben bé del tot el que explicava, s’ho inventava, i que el que inventava era molt més probable, molt més colorista, molt més enginyós, i fins i tot més verdader, que la realitat. A Nicolau, gràcies a la navegació veloç de la fantasia, la lleugeresa triomfava sobre el pes, el frívol sobre el significat, i mentre nedàvem al costat d’aquesta versió masculina d’una sirena, saltant d’un fet a un altre fet, la imaginació s’imposava damunt de l’experiència. Al cap i a la fi, el que feia Antoni Veciana amb l’eròtic fons del mar era el mateix que fa ara amb la llunyana i obscura edat mitjana a Dolça a la Torre del Fang, el relat de la vida de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. “Aquest llibre”, diu a la nota inicial, “no pretén recrear la vida del segle XII, només el fa servir com a escenografia per explicar històries”.
Dolça a la Torre del Fang és també un conte oral i meravellós —no podia ser d’altra manera en una novel·la on la poesia trobadoresca hi juga un paper determinant—, i on potser el que se celebra des del primer instant —”compta més l’explicació que no pas el que s’hi explica, això és l’esca de les fogueres”— és aquell art arravatat d’explicar històries, que sempre aconsegueix que el lector visqui sense conèixer totes les experiències del món. “En la meva tasca de fer-me escoltar, poc pesco en la veritat dels fets i de les persones, sinó que per fer-les entendre com a veritat, les he de destrossar, liquar, beure i pair per tal de poder-les suar amb el ritme del meu alè i la punteria del meu ull. I m’he acostumat a respirar-les al mateix pas dels que m’escolten, i així entrem tots dins el mateix somni”, diu una de les criades encarregades d’esdevenir per a Dolça de Provença un nou avatar de Xahrazad. El punt de partida que tria Antoni Veciana està suficientment documentat: Ramon Berenguer III, anomenat el Gran, després d’haver-ho fet amb una de les filles del Cid Campeador i amb Almodis de Mortain, es casa el 1112 amb Dolça de Provença, un matrimoni que li permet incorporar al casal de Barcelona tota una sèrie de dominis occitans.
Però com que a Antoni Veciana el que li interessa no és tant la mania pedagògica de la Història com la furibunda vitalitat de les històries minúscules que es forgen al seu voltant —la peripècia seria la unitat d’acció—, per damunt del costat didàctic hi incorpora la presència elèctrica i vesànica d’un fil argumental inquietant que surt de la inexhaurible llegenda europea, nascuda cap a mitjans del segle XII segons Isabel de Riquer —i recollida per Joan Amades en el seu catàleg rondallístic—, anomenada “el cor devorat”: de sobte, enmig d’un món medieval amb castells, corts sofisticades i exquisides a la seva manera, amb cavallers, dames i trobadors, vet aquí que ens trobem amb un acte de canibalisme, o d’un festí necròfag potser, perquè Ramon Berenguer III, que se sap un marit enganyat, mata l’amant de la seva dona, un trobador: el tòpic sempre ha dit que els poetes, contràriament als narradors, són de sang calenta. Li treu el cor, demana al cuiner que el guisi de la millor manera possible i fa que ella se’l mengi. Aleshores, perquè la venjança tingui un sentit irrefutable, quan al plat no en queda ni una sola engruna, revela a la seva dona d’on prové la menja deliciosa que s’ha cruspit afamadament. És una llegenda molt idònia per a un autor, Antoni Veciana, amb mil i una ganes d’esdevenir una nova Xahrazad.
Seguir leyendo
elpais.com
Dolça a la Torre del Fang és també un conte oral i meravellós —no podia ser d’altra manera en una novel·la on la poesia trobadoresca hi juga un paper determinant—, i on potser el que se celebra des del primer instant —”compta més l’explicació que no pas el que s’hi explica, això és l’esca de les fogueres”— és aquell art arravatat d’explicar històries, que sempre aconsegueix que el lector visqui sense conèixer totes les experiències del món. “En la meva tasca de fer-me escoltar, poc pesco en la veritat dels fets i de les persones, sinó que per fer-les entendre com a veritat, les he de destrossar, liquar, beure i pair per tal de poder-les suar amb el ritme del meu alè i la punteria del meu ull. I m’he acostumat a respirar-les al mateix pas dels que m’escolten, i així entrem tots dins el mateix somni”, diu una de les criades encarregades d’esdevenir per a Dolça de Provença un nou avatar de Xahrazad. El punt de partida que tria Antoni Veciana està suficientment documentat: Ramon Berenguer III, anomenat el Gran, després d’haver-ho fet amb una de les filles del Cid Campeador i amb Almodis de Mortain, es casa el 1112 amb Dolça de Provença, un matrimoni que li permet incorporar al casal de Barcelona tota una sèrie de dominis occitans.
Però com que a Antoni Veciana el que li interessa no és tant la mania pedagògica de la Història com la furibunda vitalitat de les històries minúscules que es forgen al seu voltant —la peripècia seria la unitat d’acció—, per damunt del costat didàctic hi incorpora la presència elèctrica i vesànica d’un fil argumental inquietant que surt de la inexhaurible llegenda europea, nascuda cap a mitjans del segle XII segons Isabel de Riquer —i recollida per Joan Amades en el seu catàleg rondallístic—, anomenada “el cor devorat”: de sobte, enmig d’un món medieval amb castells, corts sofisticades i exquisides a la seva manera, amb cavallers, dames i trobadors, vet aquí que ens trobem amb un acte de canibalisme, o d’un festí necròfag potser, perquè Ramon Berenguer III, que se sap un marit enganyat, mata l’amant de la seva dona, un trobador: el tòpic sempre ha dit que els poetes, contràriament als narradors, són de sang calenta. Li treu el cor, demana al cuiner que el guisi de la millor manera possible i fa que ella se’l mengi. Aleshores, perquè la venjança tingui un sentit irrefutable, quan al plat no en queda ni una sola engruna, revela a la seva dona d’on prové la menja deliciosa que s’ha cruspit afamadament. És una llegenda molt idònia per a un autor, Antoni Veciana, amb mil i una ganes d’esdevenir una nova Xahrazad.
Seguir leyendo
La nova Xahrazad d’Antoni Veciana
Després de ‘Nicolau’, l’escriptor reusenc relata la vida de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona
elpais.com