archibald00
New member
- Registrado
- 27 Sep 2024
- Mensajes
- 37
Adrià Targa és un amic de bona fe. Un amic d’amors, de vins i d’entrellegir-se poemes amb el mòbil. Un gínjol que li preguntes com estàs i et respon que massa bé, que ja es comença a preocupar i tot. Ara fa res ha publicat Arnau (Proa), una novel·la en vers que podríem considerar, amb l’empirisme ponderat de l’amic que la jutja, un llibre collonut. M’han encarregat que en parlem, i que la posem en relació als Gossos dempeus (Club Editor), una novel·la en prosa que he publicat ara fa res.
Els dos llibres són amics de bona fe. Llibres d’amors, de vins i d’entrellegir-se poemes amb el mòbil. Comparteixen coses: una ciutat, inferns, passions vulgars i morts grotesques. Jo faig un cameo al llibre de l’Adrià, amagat subtilment rere el nom de Gerard Aulèstia. L’Adrià apareix d’amagatotis al meu, però no direm on, ni quan, ni res. Cap dels dos ha llegit l’última versió del llibre de l’altre: ja en vam tenir prou amb la lectura dels manuscrits en Times New Roman 12, impresos en copisteries low cost, quan ens esperonàvem mútuament amb el rigor amable dels amics que necessites per seguir escrivint. Però d’això ja en fa uns mesos, quan encara érem joves.
A Arnau hi ha un doble periple: l’Arnau i els seus amics poetes que recorren la ciutat, i l’Arnau visitant l’infern de la poesia catalana de la mà de Verdaguer. D’aquests viatges, en conversem al nostre bar del Raval: La Cabanya dels Àngels, on el cambrer sembla que vingui de Twin Peaks. Començo i li dic: “Adrià, parlem del teu llibre: del moment en què anem a l’infern.”
“Està molt bé que diguis el moment en què anem a l’infern perquè realment tu també podries ser-hi. Hi van el Narrador, l’Arnau (que és el protagonista del llibre) i el seu amic Marc. Jo tinc un amic que és poeta i es diu Marc i és Marc Rovira, però el Marc no és exactament el Marc. És com la dida de les tragèdies de Racine. Un personatge útil, un confessor, no és un retrat mimètic. Només l’Arnau i el Narrador estan ben dibuixats, però ni tan sols: l’Arnau és una excusa perquè el Narrador foti la tabarra.”
Jo li dic que sí. Que aniria a l’infern amb ell. Però que jo utilitzava la primera persona del plural en l’”anem a l’infern” no perquè tots els seus amics podríem ser el personatge del Marc, sinó perquè crec que el seu llibre fa que el lector se senti còmplice i acompanyant.
“Ah, ja”, diu l’Adrià.
I això és una cosa que compartim en els dos llibres: una actitud de germanor amb el lector, sigui des de l’èpica targuiana del “ara us explicaré una rondalla, seguiu-me”, o des del joc meta dels Gossos en què el Lector entra dins el llibre i els personatges l’estiren del braç i el miren als ulls amb les flames al darrere, en una obra de teatre immersiva gone wrong. Donar la mà al lector és interessant perquè pot trencar amb certes pretensions obscurantistes. A més, et permet fugir de la versemblança mimètica sense caure en paternalismes potencials: si explicites la mentida en la ficció, no demanes credulitat, o fe: demanes ganes de gresca.
Els versos de Targa s’estructuren musicalment i de tal manera sostenen una tensió que manté l’atenció: “amb la mètrica és claríssim”, diu Targa. “La gent potser ha oblidat que la rima enganxa. Avera: la rima consonant. Però hi ha una certa música, en el decasíl·lab, l’octosíl·lab, l’heptasíl·lab, que vulguis no vulguis et fa ballar”. I té raó. Jo, en canvi, volia mantenir el lector atent amb ànsia. Que el llibre tingui pànic d’avorrir: una novel·la amb l’actitud d’un gos que té por que l’abandonin. Això es tradueix formalment en un calidoscopi grotesc i un carnaval decadent que vol ser fons i forma.
A l’Adrià li agrada que la gent digui que Arnau és una novel·la però que ell (des que té nou anys) volia fer un poema èpic. El seu llibre juga amb els referents culturals que es pressuposen en el lector. A l’infern, s’hi troben tots els poetes catalans canònics, en un avern al·lucinogen, ubicat a les zones de cruising de Montjuïc, tot de plàstic i condons, on Maragall va cego com una vaca, Ferrater encara no s’ha tret la bossa del cap i Arderiu fa la croqueta. Els mestres del gai saber es comporten com si estiguessin fent el cigarro a la porta de l’Horiginal.
Aquesta vulgarització dels personatges intocables em sembla fabulosa perquè trobo que l’escriptura està lligada al cos, com l’obra de l’autor. I sovint oblidem que els nostres titans literaris tenien pèls al nas. Recordar que Carner s’eixugava el cul com qualsevol altre és important. Li dic a l’Adrià: “Poc se’n parla de l’anus de Carner”, i ell riu i jo content perquè fer-lo riure és un gust. Crec que manifestar la carnalitat dels poetes moderns suposa un sacseig bondadós i denota una relació saludable amb la pròpia tradició literària. L’Adrià es permet això: amb el respecte i l’admiració que sent pels grans poetes, converteix el marbre en carn.
“L’escriptura té aquesta gràcia”, diu Targa. “Que tu manes. Pots sortir de farra amb Verdaguer. Tot el llibre podria haver sigut l’infern dels poetes”. Jo crec que no, que calien els dos inferns: l’infern dels poetes i l’infern barceloní.
Però, esclar, aquí no ens acabem d’entendre. Per mi, Barcelona és una ciutat desesperançada que tracto a destralades, però per l’Adrià és un lloc d’oportunitats, un món on perdre’s. I aquest desacord, creiem, té a veure amb un factor important: jo hi vaig néixer i ell en canvi és un expat tarragoní. Per mi Barcelona és una llar, amb tot el fàstic i el menyspreu arrogant que un pot sentir per la seva llar. Envejo qui entra a Barcelona com qui puja a un nou nivell en el videojoc de la vida. L’Adrià, quan es cansa del Raval, se’n va a Sant Pere i Sant Pau amb la seva moto vermella. Jo, en canvi, me’n vaig al llit. L’Adrià diu que és la millor ciutat que coneix. I opino més o menys el mateix. Que és una merda, però és la nostra.
Seguir leyendo
Els dos llibres són amics de bona fe. Llibres d’amors, de vins i d’entrellegir-se poemes amb el mòbil. Comparteixen coses: una ciutat, inferns, passions vulgars i morts grotesques. Jo faig un cameo al llibre de l’Adrià, amagat subtilment rere el nom de Gerard Aulèstia. L’Adrià apareix d’amagatotis al meu, però no direm on, ni quan, ni res. Cap dels dos ha llegit l’última versió del llibre de l’altre: ja en vam tenir prou amb la lectura dels manuscrits en Times New Roman 12, impresos en copisteries low cost, quan ens esperonàvem mútuament amb el rigor amable dels amics que necessites per seguir escrivint. Però d’això ja en fa uns mesos, quan encara érem joves.
A Arnau hi ha un doble periple: l’Arnau i els seus amics poetes que recorren la ciutat, i l’Arnau visitant l’infern de la poesia catalana de la mà de Verdaguer. D’aquests viatges, en conversem al nostre bar del Raval: La Cabanya dels Àngels, on el cambrer sembla que vingui de Twin Peaks. Començo i li dic: “Adrià, parlem del teu llibre: del moment en què anem a l’infern.”
“Està molt bé que diguis el moment en què anem a l’infern perquè realment tu també podries ser-hi. Hi van el Narrador, l’Arnau (que és el protagonista del llibre) i el seu amic Marc. Jo tinc un amic que és poeta i es diu Marc i és Marc Rovira, però el Marc no és exactament el Marc. És com la dida de les tragèdies de Racine. Un personatge útil, un confessor, no és un retrat mimètic. Només l’Arnau i el Narrador estan ben dibuixats, però ni tan sols: l’Arnau és una excusa perquè el Narrador foti la tabarra.”
Jo li dic que sí. Que aniria a l’infern amb ell. Però que jo utilitzava la primera persona del plural en l’”anem a l’infern” no perquè tots els seus amics podríem ser el personatge del Marc, sinó perquè crec que el seu llibre fa que el lector se senti còmplice i acompanyant.
“Ah, ja”, diu l’Adrià.
I això és una cosa que compartim en els dos llibres: una actitud de germanor amb el lector, sigui des de l’èpica targuiana del “ara us explicaré una rondalla, seguiu-me”, o des del joc meta dels Gossos en què el Lector entra dins el llibre i els personatges l’estiren del braç i el miren als ulls amb les flames al darrere, en una obra de teatre immersiva gone wrong. Donar la mà al lector és interessant perquè pot trencar amb certes pretensions obscurantistes. A més, et permet fugir de la versemblança mimètica sense caure en paternalismes potencials: si explicites la mentida en la ficció, no demanes credulitat, o fe: demanes ganes de gresca.
Els versos de Targa s’estructuren musicalment i de tal manera sostenen una tensió que manté l’atenció: “amb la mètrica és claríssim”, diu Targa. “La gent potser ha oblidat que la rima enganxa. Avera: la rima consonant. Però hi ha una certa música, en el decasíl·lab, l’octosíl·lab, l’heptasíl·lab, que vulguis no vulguis et fa ballar”. I té raó. Jo, en canvi, volia mantenir el lector atent amb ànsia. Que el llibre tingui pànic d’avorrir: una novel·la amb l’actitud d’un gos que té por que l’abandonin. Això es tradueix formalment en un calidoscopi grotesc i un carnaval decadent que vol ser fons i forma.
A l’Adrià li agrada que la gent digui que Arnau és una novel·la però que ell (des que té nou anys) volia fer un poema èpic. El seu llibre juga amb els referents culturals que es pressuposen en el lector. A l’infern, s’hi troben tots els poetes catalans canònics, en un avern al·lucinogen, ubicat a les zones de cruising de Montjuïc, tot de plàstic i condons, on Maragall va cego com una vaca, Ferrater encara no s’ha tret la bossa del cap i Arderiu fa la croqueta. Els mestres del gai saber es comporten com si estiguessin fent el cigarro a la porta de l’Horiginal.
Aquesta vulgarització dels personatges intocables em sembla fabulosa perquè trobo que l’escriptura està lligada al cos, com l’obra de l’autor. I sovint oblidem que els nostres titans literaris tenien pèls al nas. Recordar que Carner s’eixugava el cul com qualsevol altre és important. Li dic a l’Adrià: “Poc se’n parla de l’anus de Carner”, i ell riu i jo content perquè fer-lo riure és un gust. Crec que manifestar la carnalitat dels poetes moderns suposa un sacseig bondadós i denota una relació saludable amb la pròpia tradició literària. L’Adrià es permet això: amb el respecte i l’admiració que sent pels grans poetes, converteix el marbre en carn.
“L’escriptura té aquesta gràcia”, diu Targa. “Que tu manes. Pots sortir de farra amb Verdaguer. Tot el llibre podria haver sigut l’infern dels poetes”. Jo crec que no, que calien els dos inferns: l’infern dels poetes i l’infern barceloní.
Però, esclar, aquí no ens acabem d’entendre. Per mi, Barcelona és una ciutat desesperançada que tracto a destralades, però per l’Adrià és un lloc d’oportunitats, un món on perdre’s. I aquest desacord, creiem, té a veure amb un factor important: jo hi vaig néixer i ell en canvi és un expat tarragoní. Per mi Barcelona és una llar, amb tot el fàstic i el menyspreu arrogant que un pot sentir per la seva llar. Envejo qui entra a Barcelona com qui puja a un nou nivell en el videojoc de la vida. L’Adrià, quan es cansa del Raval, se’n va a Sant Pere i Sant Pau amb la seva moto vermella. Jo, en canvi, me’n vaig al llit. L’Adrià diu que és la millor ciutat que coneix. I opino més o menys el mateix. Que és una merda, però és la nostra.
Seguir leyendo
Cargando…
elpais.com